17/11/2018

Vint-i-vuit

2 min

Un terrabastall sobtat em fa adonar que acabo d’aterrar a Barcelona. És el que té agafar el mateix vol vint-i-vuit vegades en un mateix any, acabes fent-ho com qui va al cotxe dels papes, clapat com un nen petit. Un cop baixades les escaletes de l’avió entro a l’autobús de trànsit a la terminal i prenc posicions. Es tracta de ficar-se al bell mig de l’autobús, dret, a una distància equidistant de les dues portes centrals del vehicle. D’aquesta manera, quan l’autobús arriba a la porta d’entrada, tens molts números de sortir escopetejat i arribar dels primers al control de passaports.

Aquesta vegada tinc sort i arribo el primer de tots. Directament trio l’opció del control manual. L’experiència em diu que la identificació electrònica és una llauna, la màquina no et reconeix la cara sense afaitar i l’empremta dactilar està massa suada i no fa contacte. Creieu-me, si vols fer via, el mes ràpid és passar el control amb el policia de torn.

I aquí és on tot el pla s’esgarria. El policia de torn em renya. “¿Cómo es que no ha ido por la identificación electrónica?”, em pregunta malcarat. Em giro i veig tota una munió de turistes embussats intentant -sense èxit- validar la seva entrada. “Vostè mateix -li dic-: aquí és més ràpid”. I tot seguit ja sé què vindrà. El policia estressat m’escopirà un “¿Cómo?”, com si li hagués xerrat en islandès, i ja la tindrem. No cal patir, sé per experiència que si no perds els nervis, la cua es fa llarga i continues parlant en català amb un somriure als llavis, es produeix un miracle lingüístic i, de manera sobtada, aquest home enfadat i obtús et deixarà passar.

Tot seguit surto al carrer i em situo a la cua del taxi. Allà una noia encara més estressada que el policia poliglot avisa amb un walkie-talkie que calen tres taxis, tot i que per la cua jo diria que en calen més de vint. Algun indocumentat podria pensar que ja podrien ser allà, però això és perquè no som del gremi i no hi entenem. Finalment, quan arriba el meu torn, pujo al taxi, amb ganes d’arribar a casa, i no puc evitar que un pensament em vingui al cap, com cada cop que vinc: que, encara que arribis vint-i-vuit vegades a casa en un mateix any, hi ha coses a les quals mai t’acostumaràs.

I llavors el taxista em demana quina ruta hem d’agafar per arribar a la destinació. Però això ja és un altre article.

stats