La bona feina dels mestres

He de dir que no vaig acabar d'entendre la vaga de docents d'ara fa uns dies. Més que res, perquè els arguments que donaven eren tan diversos que no semblaven les reivindicacions d'un col·lectiu, sinó de molts. Potser aquesta és la qüestió: que no és el mateix ser professor de secundària en una escola on van els fills de les classes altes que exercir de mestre de primària en una escola d'un barri amb rendes baixes i famílies amb problemes. Per a mi, aquests últims es mereixen tota l'atenció. La seva feina és d'un valor immens. 

En conec uns quants. Arran de la pandèmia, com que es comunicaven virtualment amb els alumnes, van poder veure on vivien i com vivien. Em parlen de la precarietat de les habitacions, les saletes d'estar, els espais foscos i amb prou feines moblats. En una casa, tota la família –el pare amb samarreta, un oncle a pit descobert, perquè feia calor– al voltant de la criatura, escoltant els consells de la mestra davant la pantalla i un ventilador. En una altra, l'alumna es connecta amb la mestra asseguda al llit, que explica amb alegria que comparteix amb dos germans més. Al terra d'aquesta cambra mínima, sobre una catifa de plàstic, jeuen dos gossos i tres gats. Els mestres d'aquestes escoles s'ocupen de criatures que han patit abusos de tota mena, amb pares absents, o drogoaddictes, o que són testimonis de violència domèstica. Sovint, i sempre discretament, els forneixen sabates, roba d'abrigar, material escolar. En alguns casos, el centre docent s'ocupa d'abastir d'aliments bàsics les famílies dels alumnes –o el que en queda–, gràcies a la col·laboració d'empreses del ram de l'alimentació. I encara més: m'expliquen el cas d'una nena que, després de ser víctima de l'assetjament escolar en un altre centre, no es veia capaç de tornar a casa tota sola. Com que la mare no podia anar a buscar-la, el seu mestre l'acompanyava cada dia a casa.

He estat professor de secundària i el meu món no tenia res a veure amb el d'aquests mestres heroics. M'agradava la feina, però no era en absolut vocacional. Francament, veig complicat que ells i jo féssim vaga per les mateixes raons. Tret que fes meves les seves raons, que és el que hauríem de fer. Perquè aquests mestres i centres sí que necessiten suport. I són molts més que no pensem. I d'arreu d'un país on les desigualtats socials són cada vegada més evidents.