Les banderes del meu carrer
La setmana passada, una bona part dels moviments de renovació educativa recordaven l’aniversari de l’assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia, fonamentalment per haver creat l’Escola Moderna. Quan aquesta escola es va inaugurar (el setembre del 1901), Ferrer i Guàrdia va pronunciar aquestes paraules: “Tinguem tots ben entès que no som una escola més, sinó la primera, i fins ara l’única, que refusa de sotmetre’s als poderosos, que exalta els desheretats, que estableix la igualtat dels estaments i els sexes, que posa a l’abast de la intel·ligència de nois i noies el coneixement de la natura i la darrera paraula de la ciència, sense respectar privilegis, com un homenatge degut a la veritat i la justícia”.
L’he tornat a llegir per escriure aquest text i estic convençut que si la innovació ara de moda complís aquestes paraules tindríem veritablement una altra escola. Però deixo de somiar quan veig des de la finestra el principi de realitat. Visc en un carrer que és camí d’escola i des de fa uns dies s’ha convertit en l’avinguda de les banderes, de les unes i de les altres. En algun pis, el de l’esquerra n’ha posat una i el de la dreta, la contrària. Passen els nois i noies i algú sembla anar comptant-los, classificant-los. No puc deixar de preguntar-me, seguint el gran pedagog, sobre el que veritablement estem posant a l’abast de la seva intel·ligència.
Just ara, quan retorna el discurs, barroer d’una banda i simplista de l’altra, sobre l’adoctrinament. No sé on viuen els que parlen en nom d’un sol poble, ni els que no volen entendre com es van trencant els afectes.
El meu carrer, el meu camí d’escola, mai havia tingut banderes (llevat de la de l’etern culer). Cap tenia res a veure amb la nostra humanitat de cada dia. Sobraven totes. Només, de tant en tant, era un carrer de pancartes. De llençols que donaven suport a una vaga de la fàbrica del costat, que s’oposaven a una guerra o a un transvasament, que protestaven perquè les retallades es carregaven l’educació o la salut... M’envaeix una gran tristor i ja no sé parlar d’educació en el context que estem vivint. Ja em disculpareu, lectores i lectors d’aquesta columna. Com que me’n vaig unes quantes setmanes lluny, deixaré d’escriure i, en tornar, al desembre, valorarem junts si, aquí i ara, té algun sentit que ho continuï fent. Gràcies i fins d’aquí unes setmanes.
