L’amic
Sents el seu nom tan sovint que gairebé és part de la família. Cada trapelleria a l’hora del pati, cada càstig de la profe de mates, aquella que li té tanta mania, cada victòria agònica al camp de futbol, cada moment important del seu dia a dia el tenen de coprotagonista absolut. I no és només això, també surt a la conversa cada cop que li demanes alguna cosa que no li ve de gust fer. “El Milo no renta mai els plats!”; “El Milo se’n va a dormir molt més tard que jo!”; “El Milo mai menja verdura!” Tu saps perfectament que tot això és mentida, que el Milo, com a bon nen anglès que és, té molt bons costums, ajuda a casa, renta els plats, menja molta verdura i, definitivament, se’n va a dormir dues o tres hores abans que el nostre marrec. I, tanmateix, tens unes ganes boges de posar-li cara a l’amic de l’ànima del teu fill. Per això ahir va ser un dia important. Per primera vegada el famós Milo venia a passar la tarda a casa.
No us penseu pas, havia costat moltíssim convèncer el nostre nen de convidar-lo. Cada cop que trèiem el tema, la seva expressió canviava, li sortia un rictus estrany sota el nas, ens engegava una excusa o altra o canviava el tema de la conversa ràpidament. Ahir al matí, just abans d’anar a classe, vaig esbrinar-ne la raó. “Papa, abans que tornem de l’escola vull que em prometis que quan arribem el Milo i jo et tancaràs a l’habitació i no sortiràs per res del món”. “Home, Lluc, ¿com vols que faci això? Seria una falta d’educació imperdonable! He de sortir i donar-li la benvinguda, preguntar-li si vol berenar alguna cosa, dir-li que estem molt contents de tenir-lo a casa”. “No papa, no cal, ja ho tinc tot planejat. Li diré que estàs tancat a l’habitació perquè et toca escriure un article, i sobre el berenar no pateixis, que ja he comprat un pastís de xocolata i ens el repartirem”. I llavors ho vaig entendre tot!
El meu fill estava esgarrifat que fes el que faig sempre que trobo un amic seu. Que tot just veiés el pobre Milo li fes aquelles brometes tan meves, li preguntés per les nòvies o les senyoretes més pesades de l’escola. En resum, que fes el paper de pare simpàtic i enrotllat que tanta angúnia fa als fills. “No pateixis, Lluc -li vaig contestar ben seriós-. Em portaré tan bé que no semblarà que soc ton pare”.
