Els adolescents, conservadors

Fins a finals de febrer podeu veure, al Palau de la Virreina de la Rambla de Barcelona, l’exposició dels retrats d’adolescents que ha fet Tanit Plana. Els va demanar que no somriguessin a càmera i els va situar en espais marginals, d’una ruralitat degradada, oblidats als límits de la ciutat. De manera que només en queda l’aspecte, l’actitud i el vestuari. El resultat és inquietant; més enllà de les diferències físiques i d’alguna marca cultural com el mocador al cap, tots són iguals. Tots es podrien comprar la roba a la mateixa botiga. I és que els nostres adolescents, potser com en cap altre moment dels últims cent anys, segueixen el model de les societats homogènies, en què la gent no aspirava a ser diferent, sinó a tenir la casa i el cotxe que tenia tothom. Els nostres adolescents, quan es vesteixen, volen portar allò que es porta. No hi ha cap lògica de trencament ni en els pantalons espellifats ni en els tatuatges, sinó només el desig, gens trencador, de ser com tothom. El vestuari no esborra del tot les diferències socials, que els rics poden expressar amb roba de marques cares. Però és homogeni en les intencions, que són generades des del mateix mercat, que ens ven els pantalons estripats. Les grans marques venen signes que simulen la protesta.

Com diu Oriol Rosell en un dels podcasts que acompanyen l’exposició i que podeu sentir a https://soundcloud.com/lavirreinaci/puber generacio, els adolescents nascuts després del 2000 ho tenen difícil a l’hora d’expressar la seva alteritat. Amb el triomf del neoliberalisme, s’entén el capitalisme com l’únic sistema viable, i costa d’imaginar que hi hagi cap alternativa. Els nostres joves accepten aquest estat de coses. Han desaparegut les tribus urbanes que volien trencar amb els pares. Potser perquè ara també els adults vivim en la incertesa. Això fa que els pares siguem com ells. També els seguim a l’Instagram. I escoltem la seva música. I ells escolten la nostra, perquè la tenen a l’abast, mentre que abans la música dels avis era pura arqueologia. A la llista de reproducció que els adolescents han elaborat per a aquesta mostra hi ha Pink Floyd, The Doors, TheBeatles, Dire Straits i fins i tot Frank Sinatra.

Per a mi, l’esperança són tants nois i noies que es rebel·len, precisament, contra aquesta homogeneïtat i es dediquen a la política amb una voluntat transformadora, i no només a les grans ciutats, sinó en molts pobles de Catalunya.