EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Immobilitzat

La relació s’havia tornat insostenible. Massa anys de convivència potser, massa hores compartides, massa trucades perdudes i massa poca cobertura. Sabia greu però havia arribat el moment d’admetre el final de la nostra història en comú. El meu mòbil de tota la vida ja no em feia feliç. El seu roamin g era francament insatisfactori, la pantalla estava clivellada per tot arreu i les fotos que em treia eren com matins de ressaca, borroses i amb poca definició, com un reportatge de revista del cor fet a una actriu granadeta. No calia buscar culpables tampoc, tots dos sabíem que el culpable era jo. Jo havia sigut el que l’havia tractat de manera poc respectuosa, el que el feia caure a terra cada dos per tres, el que s’oblidava de tapar-lo amb fundes protectores, el que el carregava amb connectors de procedència poc clara.

I així ha sigut que aquesta setmana m’he decidit a comprar-me un mòbil nou. Des del 0 a 3 al camp del Madrid que no estava tan content. Més definició, més megues, la felicitat absoluta. Però ha sigut engegar-lo i l’eufòria s’ha esvaït en sec. Cada passa per recuperar contactes o arxius ha sigut com tornar a aprendre a escriure de nou. Tot desconfigurat, tot aliè, tot estrany. Un mur d’antigues contrasenyes que ja no recordo i d’adreces de mails oblidades m’ha portat a un estat de confusió total. He intentat demanar ajuda als meus amics pel WhatsApp, però un gremlin cabró em canvia constantment les paraules i les transforma en frases incomprensibles. Desesperat, he mirat de parlar amb una tal Siri, que es veu que viu dins el mòbil i ajuda els analfabets com jo, però no ens hem entès i al final l’he engegat a cagar de manera molt poc educada. Estic desesperat, amics. De bona fe tornaria al meu mòbil antic, però ja no puc tornar enrere, allò nostre s’ha acabat.

Sort en tinc d’una arma secreta per sortir d’aquest atzucac: el meu fill. Sembla mentida, però tocant un parell de tecles resol tots els problemes amb una lògica tan aclaparadora que encara em fa sentir més inútil i més antic. Només hi ha una pega al seu ajut i és aquest to condescendent i burleta que gasta quan em veu perdut. “Ai, papa, dona’m, que et fas gran...” No ho suporto, però m’ho he d’empassar. Sense ell estic immobilitzat.