01/09/2018

Sopar de professors

2 min

Aquests últims dies de vacances són propicis per quedar amb els amics i fer llargues tertúlies nocturnes a la llum de les espelmes. Es parla una mica de tot: de política, de futbol, de llibres i, en el meu cas, és inevitable que apareguin temes com l’ofici de professor i les escoles dels nostres fills.

Quan quedo amb amics que també són docents el que ens preocupa, sobretot, és el baix nivell de coneixements i d’educació que ens trobem a les aules, com gestionar els conflictes o com disposar d’estratègies perquè retinguin el que han après. Són coses que vas aprenent amb l’experiència més que amb cursos o màsters. Posant-ho en comú ens adonem que, tot i treballar sempre en escoles públiques, en alguns centres no hem hagut d’expulsar ningú de l’aula en tot el curs i en d’altres és gairebé impossible no fer-ho cada dia. A partir d’aquestes diferències abismals, la nostra feina, aparentment, hauria de ser la mateixa, però sabem que en centres tranquils pots dedicar-te més a la matèria i en d’altres bàsicament fas tutoria i mediacions. També ens adonem que no podem salvar tots els alumnes que ens omplen les aules. Amb això vull dir que alguns aprendran de tot i d’altres no aprendran res per molt que ens hi esforcem al màxim. Simplement han decidit viure fora del sistema educatiu, ja sigui per convicció pròpia o per l’entorn familiar, encara que sovint coincideixen totes dues causes.

En aquestes tertúlies nocturnes també parlem de les escoles dels nostres fills, que moltes vegades no voldríem que fossin els centres en els quals hem treballat precisament perquè sabem que l’entorn no és el més adequat per prosperar en els estudis. El debat sobre les noves pedagogies pot ser etern i apassionant, però és impossible saber qui té més raó. En tot cas depèn de la visió dels pares i del perfil dels fills. Una cosa tenim clara la majoria de docents, almenys els que són amics meus, i és que el canvi per si mateix no implica millora, sinó una altra manera d’enfrontar-se a les mateixes dificultats. També tenim clar que l’escola comença a casa, amb els pares. Per exemple, si vas amb els fills a comprar al supermercat. No em puc treure del cap que, en la revisió mèdica que van fer a l’escola del meu fill de sis anys, ell era l’únic de la classe que no tenia càries.

stats