LA SETENA HORA

Profundament entristits i avergonyits

Ens preguntem què en queda d’aquella Europa que segons Steiner es va construir en les converses dels cafès de les grans ciutats. L’Europa que fa seu l’himne de Beethoven. Què en queda de l’Europa de Leonardo o Russell o del lament d’Antígona, de la compassió d’un Aquil·les -tan cruel, segons el seu rapsode- quan decideix permetre que un Príam destrossat recuperi el cadàver del seu fill? Què en queda del somni d’una Europa de la gent, després de veure com les autoritats gregues disparen i miren d’enfonsar barques plenes de persones que fugen de la guerra i de la misèria, que fugen d’una Turquia que ha decidit fer-ne moneda de canvi, moneda per pressionar la resta del món, que ja els ha venut? La Turquia de Pamuk i la seva celebrada Istanbul. Sabem que res és comparable a Auschwitz. Res és comparable a aquell silenci. Ho sabem prou bé i sabem que davant d’aquests fets molta gent es va disculpar afirmant que ho desconeixien. Acceptem que pot ser veritat que moltes persones visquessin en un bany tebi d’innocència que no resisteix cap anàlisi crítica, ni ètica, ni moral, però malgrat tot fem un acte de confiança i acceptem que molta gent no en sabia res.

Però ara sabem què està passant, com l’Europa de Bauman i de Curie, l’Europa espill del món colpeja sense misericòrdia els més desvalguts de la terra. Qui cantarà aquestes víctimes? Qui serà el nou Homer que glorificarà les seves vides? Quantes imatges més necessitem per decidir-nos a plantar cara a aquestes ignomínies que es fan realitat davant del nostre silenci còmplice!

I com hem de parlar-ne a les escoles? Quins valors hem de continuar mostrant perquè aprenguem que l’ésser humà és inviolable i que la humanitat progressa quan som capaços de fer-nos responsables de la vida dels altres? Abans teníem eslògans poderosos. “Proletaris del món: uniu-vos”. I el comunisme es va encarnar i va crear el seu horror particular, com ho ha fet el cristianisme i les altres religions quan s’han convertit en estructures de poder. Vivim una època d’ideologies que estan de rebaixes. Quines realitats mobilitzaran la nostra comoditat? Quin paper ha de tenir l’escola, l’educació, en tot aquest procés? Perquè tots hem convingut, convenim i convindrem que sense l’educació res podrà canviar de debò.