LA PITJOR MARE DEL MÓN

Preservar la seva intimitat

Aquest estiu em va arribar un article signat per l’Elizabeth Bastos, una escriptora nord-americana que havia decidit deixar d’escriure sobre els seus menors d’edat a càrrec (MEC). Per un moment vaig rumiar si jo també havia traspassat la línia de la intimitat i havia exposat els MEC amb excés a la llum pública. És evident que vaig concloure que no ho havia fet, perquè si no ara aquesta columna no existiria, però penso que està bé parlar-ne i donar explicacions.

Fa sis anys i mig que signo articles com La pitjor mare del món. Des del primer moment vaig voler autoimposar-me algunes normes. La protagonista seria jo. I no només per una qüestió d’ego, sinó perquè sóc jo a qui li va venir de gust escriure i, en conseqüència, els MEC havien de ser-hi presents però com a objecte del meu comportament de progenitora nefasta. Si havia de criticar algú havia de ser a mi. Ells podien escantellar mobles, però el que jo volia escriure era la meva reacció davant de les seves accions. O les meves accions davant de les seves reaccions.

Per això em vaig inventar el vocable MEC, un acròstic de la paraula Menor d’Edat a Càrrec que ha fet fortuna. I el mateix amb el pare de les criatures. La gent que ens coneix sap com es diuen. Però era prudent atorgar-los una màscara que els ocultés. Aquesta mateixa falta de detalls la vaig aplicar al contingut dels articles. Explico però no explico. De vegades més, de vegades menys, però provo de ser respectuosa i que ningú els pugui dir massa allò de “ja vaig llegir que la teva mare deia...” O que si algú els hi diu sigui per motius lloables o gens vergonyants.

EN POSITIU

La seva intimitat m’importa i no explicaré mai determinats aspectes de la seva vida. Perquè, ho torno a recordar, l’objectiu no són ells, sinó el meu aspecte de progenitora poc hàbil. El que vull explicar és el sentiment d’espifiar-la i, de tant en tant, encertar-la de servidora com a progenitora. De reivindicar la imperfecció a l’hora d’educar els MEC. De compartir que els progenitors som humans i que no passa res si ho hem intentat però no hem aconseguit que llegeixin Tolstoi. Però la seva personalitat i les seves raons són cosa seva. Ja signaran articles i ja ho explicaran més endavant, si volen (glups!).

Ells no em llegeixen gaire i ben fet que fan. Però sóc conscient que un dia em poden venir amb la lectura feta. I tot i que no els exposo amb pèls i senyals, una mica sí que ho faig. Així que vaig voler que els articles sempre acabessin en positiu. He volgut ser progenitora i, tot i que de vegades és dur i costa, no me’n penedeixo. Hi ha qui ha fet públic el seu penediment i ho respecto. És bo trencar tabús. Però no és el meu cas i volia que quedés clar. I així poder ensenyar-los que l’humor salva vides i també famílies senceres.