Parlem dels límits

També som únics en això, irrepetibles. Tots tenim els nostres límits i tots tenim també una manera única d’assumir aquesta realitat, d’afrontar-la amb coratge o de sucumbir-hi. Val la pena parlar del tema a l’escola aquests dies que hem conegut la mort de Stephen Hawking. Mobilitat pràcticament absoluta la d’aquest savi que, amb la seva intel·ligència i la lluita contra el límit d’un cos que no responia com ell volia, ens ha portat a entendre una mica més els orígens de l’Univers o les característiques dels famosos forats negres. Tan lluny ha arribat aquest científic, que ens ha fet sentir que els limitats som els altres, els que, si més no en aparença, no tenim límits.

Alexandre Jollien, filòsof suís amb paràlisi cerebral, és l’autor d’un dels llibres més interessants que hem pogut llegir, 'Elogi de la feblesa'. L’autor simula un diàleg amb Sòcrates sobre què vol dir normalitat i de quina manera podem ajudar-nos els uns als altres a fer que els nostres límits no ens limitin més del que és estrictament necessari. Beethoven era sord, però aquest fet no li va impedir compondre una música que ja és eterna. I ens ve a la memòria la parella de dones Sullivan-Keller. Ho repetim: tots tenim els nostres límits i les nostres excel·lències. Messi fa amb una pilota als peus el que vol i el que prèviament es deu haver imaginat; ara bé, quan ha de fer un discurs públic Ciceró es deu bellugar dins la tomba. I podem recordar el moviment paralímpic, que cada convocatòria fa un pas més.

L’escola és un bon lloc on podem conversar sobre les nostres limitacions. Podem parlar de com anar-les reduint mentre eixamplem la nostra excel·lència. Però convé fer-nos aquesta pregunta: ¿al servei de qui i de què posem la nostra excel·lència i l’esforç per reduir les nostres limitacions? Segons quina sigui la resposta el món serà més de tots o anirem més directes al pedregar.

Parlar d’aquest tema a les aules és acceptar un principi que considerem molt important: a la base del coneixement humà hi ha sempre limitacions. No ho dubteu: són els nostres límits el que envegen els déus. Ells no haurien entès mai què volia dir Stephen Hawking quan apuntava la necessitat de despertar l’interès per l’Univers i la conveniència de donar sentit a allò que sabem. Els bons mestres sí que ho entenen.