LA PITJOR MARE DEL MÓN

Noves eines de comunicació

De vegades m’agrada escandalitzar els menors d’edat a càrrec (MEC) explicant-los que durant la meva infantesa no existien els telèfons mòbils, ni internet. I que, mira, sobrevivíem la mar de bé. De fet, ens estalviàvem molts maldecaps. També en teníem d’altres, esclar. Si havies quedat i aquella persona no apareixia no podies saber si se n’havia oblidat o si li havia caigut un totxo al cap mentre era camí de la cita. O que per parlar amb els amics per telèfon havies de fer cua, perquè a casa només hi havia una sola línia i, a sobre, quan trucaves podia ser que l’altre comuniqués, un concepte difús, aquest de comunicar per als MEC del segle XXI...

Som a l’era de la comunicació i, sincerament, no trobo que les possibilitats comunicatives ajudin a desfer malentesos en la proporció esperada. Tinc WhatsApp, telefonia mòbil, Facebook, Instagram, missatges de correu electrònic, blogs i, fins i tot, telefonia fixa. Però quan arriben les notes puc descobrir que no tenia ni punyetera idea de què estava fent i pensant aquell MEC que afirmava que estava estudiant. I mentre miro les notes em queda cara d’idiota perquè no he sabut llegir bé què passava davant del nas, per molt like i molt missatget que ens hàgim intercanviat.

El WhatsApp pot ser una eina que em salva de nombrosos dubtes i destorbs domèstics (“No vinc a dinar i ja us espavilareu”, “Per favor que algú compri pa que les quatre barres del matí s’han acabat”, etc.), però també és una eina que la carrega el diable, i no parlo pels grups de progenitors, que també, sinó pels diàlegs entre els MEC i servidora. Quan algun d’ells m’obre (que és la forma que tenen ells de dir que s’inicia una conversa) amb un “Mama...” a mig matí, ja tremolo. Perquè els agrada mantenir converses sobre temes delicats per WhatsApp en plena jornada laboral. La meva feina és tallar-la, derivar-la, ajornar-la, però la patacada ja està clavada. I aquell avançar el tema no facilita la conversa posterior, tot el contrari, em pot enganxar més irritable.

Però el més irònic de tot és que segueixo sense saber què els passa de debò als MEC si a ells no els dóna la gana de fer-m’ho saber. I aquest “saber què els passa” pot ser un detall tan idiota com conèixer exactament per on paren o a l’hora que han de tornar. O saber realment què els amoïna o què els fa ballar el cap. Puc veure fotos seves que m’envien els monitors de l’esplai quan marxen de campaments o excursions, però l’essència d’aquella sortida, si s’ho han passat bé o tot el contrari, me l’han de fer saber ells mateixos.

I mireu, m’agrada. Perquè ai!, tinc l’ànima antiquada. Les vies de comunicació es multipliquen, però per als assumptes importants entre els MEC i servidora em quedo amb la de sempre: la conversa en directe.