LA PITJOR MARE DEL MÓN

Nebots que fan la volta al món

Fa un mes i mig que el Quim, un dels meus nebots, va marxar per fer la volta al món. El Quim i la Irene, la seva companya, s’han agafat un any sabàtic i el dedicaran a recórrer el planeta. El dia que vaig anar a acomiadar-lo a l’aeroport em vaig adonar de com era d’alt. Evidentment no era la primera vegada que m’hi fixava, però aquell dia em va semblar que l’altura se li havia accentuat en la mateixa proporció que havia aconseguit reduir el seu equipatge a una sola motxilla.

El moment de dir-los adeu va ser alegre, i alhora emotiu. A partir d’aquell moment només tindríem notícies seves a través d’una aplicació dedicada a compartir fotos i viatges, amb videotrucades o pels missatges que poguessin enviar al grup de WhatsApp familiar, que té el bonic nom de “Germans i altres animals”, on també hi són tots els nebots i parelles de nebots, cunyats i la meva progenitora.

D’acord, soc conscient que ara les tecnologies escurcen les distàncies. Però la sensació que el Quim marxava a l’aventura em va impressionar, perquè a aquell tros de paio jo li havia arribat a fer cangurs quan era un menor d’edat a càrrec (MEC) d’escassos dos anys i calia frenar-lo perquè no s’estimbés en tricicle carrer avall. L’havia dut al cine i també al parc. Havíem mirat junts Doraemon i li havia donat biberons. I fins i tot me’l van deixar un cap de setmana amb un manual d’instruccions redactat pel seu progenitor amb un estil digne de la millor literatura humorística anglesa.

En aquesta columna ja ho he explicat alguna vegada. Els nebots es casen i em demanen que sigui jo la que pronunciï el “Jo us declaro marit i muller”, se’n van de viatge a les quimbambes, marxen de casa, aproven carnets de conduir, estudien dues carreres alhora, es foten pinyes en moto i al cap de dos dies tornen a treballar, s’enganxen a la lectura i el feminisme, s’espavilen sols i se’n surten de tots els problemes, o no ho fan però ho intenten. I el seu creixement m’emociona igual que el creixement dels meus propis MEC.

Ser tieta és un gran regal que et fa la vida. I com diu la Imma Sust, no té cap connotació quica ni rància. De fet, és un estat de seminirvana parental. Per això de tant en tant m’agrada escriure’ls un article per dir-los que me’ls estimo fins a l’infinit. I que a veure quan em conviden a casa seva a sopar, ehem.