Una de les moltes coses que he d’agrair als meus pares és que mai es van queixar de la música que m’agradava. Sé que sembla una cosa poc important, però us asseguro que ara, amb 55 anys complerts, no hi ha dia que no ho valori com un dels millors regals que m’han fet mai.
Quan em vaig estrenar en un escenari, a la festa de Nadal de la meva escola, ells eren allà davant, amb aquella mirada cofoia que tan bé conec. No us penseu: tenia molt més mèrit del que sembla. Era a un col·legi de l’Opus i jo anava disfressat de punk, amb els cabells platejats i una guitarra de dos màstils de fusta que el meu pare m’havia fabricat la nit abans. Quan les últimes notes del 'God save the Queen' es van esmorteir i jo acabava de destrossar la guitarra en un moment de rauxa molt poc habitual, em sembla que ells van ser els primers a trencar un silenci de deu segons que semblava que ens havia d’enviar directament a les calderes de Pere Botero.
I no és que fossin fans de la música agressiva i urgent del punk, què coi! Al cotxe del pare sonava Ella Fitzgerald i Txaikovski, Serrat i Vivaldi. Però ells dos sempre van respectar el meu criteri, encara a mig fer. Per això quan ma germana Neus i jo els demanàvem l’ 'It’s only rock’n’roll', dels Rolling Stones, o el 'Here and there', d’Elton John, en aquells viatges a Andorra amb gust de Toblerone, ens els compraven sense preguntar què coi feien.
Amb el meu nen he intentat seguir l’exemple dels meus pares. En comptes d’obligar-lo a aprendre un instrument malgrat la seva desgana, he mirat de posar al seu abast tanta música com m’ha sigut possible. Des de petit he decorat la casa i el cotxe de Beatles i Ramones a tot drap, barrejats amb sintonies de Bob Esponja i bandes sonores de Shrek. El pobre reproductor de CD d’un Renault Scenic atrotinat i ple de bonys us ho podria corroborar ara mateix.
Ara que ja és més gran, m’agrada pensar que aquest entusiasme encomanadís que li surt del cor quan sent una cançó nova i li fa dir “Papa, posa-me-la a la meva playlist ”, aquest criteri musical personal i intransferible que no para de sorprendre’m cada dia, és justament gràcies a això, a no haver-li dit mai la frase maleïda, aquella que cap pare no hauria de dir mai al seu fill: “Nen, això que escoltes no és més que soroll”.
