Mocador i ‘shorts’

Entre les notícies dels diaris em crida l’atenció el cas d’una jove nascuda al Sàhara i amb bona part de la infantesa i l’adolescència viscuda entre nosaltres, que quan hi torna per explicar als seus primers pares com vol que sigui la seva vida, aquí i no allà als campaments del desert, ha sigut segrestada i li han impedit que torni. Potser no passaria de ser un drama jove més perdut entre les meves preocupacions si no fos perquè ajudo una adolescent en situació similar. Quan ens trobem, treballem la barreja de por i desig, de compromís i de llibertat, de ser ella mateixa, de no trencar amb aquella realitat però viure la d’aquí. Incerteses i angoixes que s’aguditzen perquè a l’estiu l’esperen allà, a les arenes al sud de Tindouf, i té por que li passi una cosa semblant.

Llegeixo com les autoritats demanen prudència en les reaccions, quan del que es tracta és de llibertat. Tanmateix, em preocupen més les paraules dels amics dels drets dels pobles parlant de les arrels que no poden perdre, de com el problema ve perquè la noia no va mantenir els contactes suficients amb els seus orígens. Són veus considerades progressistes i solidàries que donen per descomptat que tot passat, tota tradició ha de ser respectada. Com si poder construir i decidir la teva pròpia vida pogués ser el resultat de negociacions amb el que determina la imaginària cultura d’un poble.

D’aquí i d’allà

La Maloma, la noia de qui parlen els diaris, com totes les noies que viuen a cavall entre el nostre món i els deserts que les van veure néixer, enmig de les esquinçades de la fidelitat (estimar els pares però no complir el seu projecte; ser joves marxoses però no renunciar a part d’un estil de vida diferent; lluitar per l’alliberament però passar de la fe, etc.) no poden trobar sortida de cap altra manera que amb la barreja, fent la pròpia síntesi. Sentir-se guapes amb mocador i coherents amb shorts ; voler formar una família però descobrir abans la sexualitat que la tradició prohibeix; pensar com ajudaran algun dia la comunitat on van néixer i poder ser una jove més del país que ara és el seu i tampoc els en deixa formar part; posar l’amor en el color que vulguin i plantar projectes en la terra que desitgin. En temps de surf, de navegació que va canviant els rumbs, ¿per què mitifiquem les arrels? Avui, educar és ajudar a construir barreges satisfactòries i territoris de seguretats emocionals canviants.