08/08/2020

Família reconstruïda

2 min

Fa dos anys i mig el pare de les criatures i servidora ens vam divorciar. No n’he parlat gaire perquè aquest no era el tema de l’article. Però ara en tinc ganes. Ara que és estiu i gaudeixo de la meva quinzena sense els majors i el menor d’edat a càrrec (MEC), la meva quinzena suelta -que ja sé que no és una paraula normativa, però em passa que la paraula que toca, “solta”, no m’agrada gens- doncs en aquesta quinzena de vacances sueltes (correctors de l’ARA, perdoneu-me...) em ve de gust explicar-vos que aquesta família reconstruïda funciona igual de bé (o igual de malament, tant se val). És a dir, té el mateix nivell d’imperfecció que quan tenia la forma més típica.

Que ningú pensi que tot han sigut flors i violes. El pare de les criatures i jo no ens hem entès sempre i no tot ha sigut fàcil. Gens. Però en els moments importants, en els moments que tocava, hem fet i encara fem un bon equip de progenitors imperfectes. Uns progenitors que hem sabut separar les nostres vides personals, i si continuàvem sent amics o deixàvem de ser-ho, del fet d’exercir de progenitors dels nostres MEC. Crec que en aquesta diferenciació, en aquest no barrejar una cosa amb l’altra, l’hem encertat. Passés el que passés, féssim el que féssim cadascú amb les nostres vides i la nostra relació, els MEC sempre han anat per davant.

Fa temps vaig decidir deixar de parlar del pare de les criatures en aquests articles per una qüestió de pura lògica. A partir del moment del divorci la vivència de progenitors passava de ser conjunta a ser individual tot i la coordinació d’equip. I, per tant, el que he explicat a partir de llavors és el que em passa a mi. I per una qüestió d’intimitat no hi he volgut barrejar al pare de les criatures. Però això no vol dir que no parlem sobre els MEC ni que no ens posem d’acord o en desacord (exactament igual que abans...). I em sembla que està bé explicitar-ho i donar les gràcies al pare de les criatures per ser-hi, igual que sé que ell m’agraeix que jo hi sigui.

Estic contenta d’aquesta meva vida nova, de poder ensenyar i de poder parlar amb els MEC amb franquesa sobre com visc, d’acord amb el que jo vull (o intentar-ho tant com pugui). I també estic contenta de la nostra família reconstruïda. No és idíl·lica, no és de postal. És, com no podria ser d’altra manera, imperfecta. I per molts anys.

stats