En començar les vacances d’estiu escrivia sobre les complexitats educatives que caldria resoldre quan, acabada la felicitat del descans, tornéssim a ser a l’aula o al carrer tractant de ser adults útils en la vida d’infants i adolescents. Gairebé implorava sobre la necessitat de sortir del sí o el no, del blanc o el negre, sobre l’obligació d’educar en la necessitat de respectar l’altre sense haver de recórrer a les comparacions. Però ens va visitar la violència destructora amb cara jove i ens vam haver de preguntar com seria un començament de curs en el qual, de noves maneres, hauríem d’ensenyar a pensar, a estimar, a odiar idees i dogmes. Tanmateix, l’embogida turbulència política ho va tapar tot amb altres divisions, confrontacions i banderes. I, fa un mes, deixava escrit que ja no sabia com parlar d’educació, en un entorn que la feia impossible, i vaig fer les maletes. Em prenia un temps, lluny, desconnectat, de pausa.
Inevitablement tornes. Somies que baixaràs de l’avió i s’haurà estès el seny, dominarà el compromís de qui pensa primer en les persones i en les seves felicitats i infelicitats de cada dia. Però aterres de veritat i... t’has de posar a ajuntar paraules que parlin d’infants reals, d’escoles reals, de professionals necessitats de somiar que algun dia s’acabarà el soroll suïcida i, potser, podran fer la seva feina amb els recursos, les polítiques i les normes que, fa anys, han quedat postergades. Escrius per tornar a imaginar.
Accedeixes de nou als diaris i el primer que veus és com el nostre país és campió europeu en desigualtat, injustícia, pobresa. Et desesperes perquè els patiments dels infants no tenen espera i, quan arribi la suposada primavera que prometen, ells i elles seran la rabiosa o passota generació recessió. Tornes a veure que uns creuen que algunes maneres d’explicar la vida a l’aula han de ser condemnades als jutjats. Mentre d’altres tan sols parlen de l’atac a la “nostra” escola, oblidant que porta anys atacada en no ser considerada un servei públic sense segregacions. Amigues i amics, torno a escriure, però ho faré per militància, per recordar les orfandats vitals que els nostres responsables van deixant. Sortosament trobo les paraules de Tony Booth, dies enrere, al congrés Barcelona Inclusiva, que recordava com això de l’escola per a tothom no té a veure amb tecnologies i didàctiques sinó amb el fet de decidir “com hem de viure junts”.
