Embaràs, part i postpart: mística zero
Un dels millors moments de la meva vida de progenitora va ser quan les dues ginecòlogues que van atendre’m al part del menor d’edat a càrrec (MEC) número 3 van accedir a fer-me una lligadura de trompes. L’alegria no venia pas de la certesa que ja no podria tenir més fills (malpensats!), sinó de la constatació que ja no hauria de tornar a passar per més embarassos, parts i postparts. Perquè a mi aquestes tres fases de la reproducció mai m’han semblat especialment místiques.
Bé, això no és del tot veritat. Si he de ser sincera l’embaràs de la MEC número 1 el vaig trobar ideal. Em trobava de conya, tenia vint-i-nou anys i cap altre MEC a qui atendre. Però llavors va venir el moment de parir i, ho sento, però a mi el dolor, sigui molt o poc, amb anestèsia o sense, mai m’ha fet il·lusió. Em recordo entrant a l’hospital i dient-me a mi mateixa: ara mateix no em ve gens de gust parir. Però, esclar, ho vaig fer. I va venir el postpart, amb la cura d’aquella cicatriu que em va regalar el ginecòleg, les clivelles a l’hora de donar pit, el cos que seguia tenint una panxa descomunal, però que sense l’excusa de l’embaràs ja no feia tanta gràcia... No crec que cap home, ni cap dona que no s’hagi quedat embarassada, pugui acabar d’entendre els canvis en el cos que tenen lloc durant aquest període de temps tan curt. Seria com una adolescència comprimida en nou mesos. I a sobre no pas per acabar convertida en una adulta de cos lluent, sinó tot el contrari, per acabar bastant més desgastadeta.
NO HO ENYORO
El segon embaràs em va agafar més cansada. Tenia una petita MEC, dos anys més i un embaràs a la motxilla. El MEC número 2 va ser un fetus honest, que va avisar-me del seu amor per l’activitat física, i que no va parar de moure’s en tot moment. Però el postpart va ser més passador, sobretot perquè ja estava mentalitzada. Tot i que em recordo caminant pel carrer, a poc a poc, i preguntant-me quan tornaria a tenir energia suficient per caminar al meu ritme habitual, a tota pastilla. De l’embaràs i el part del MEC número 3 ja n’he parlat: repòs per placenta prèvia, part d’urgència, cesària i una recuperació costosa per culpa del repòs i la cesària...
No, no ho enyoro pas. No enyoro les instruccions i el tracte sec d’algunes llevadores i ginecòlegs, condescendents i infantilitzadors (m’estimo més recordar el bon fer de les llevadores i els ginecòlegs de l’Hospital de Sant Pau). Tampoc trobo a faltar la sensació de cos fet un nyap. De no saber quan tornaria a ser jo, amb el meu cos de sempre. Així i tot, penso que el millor que puc fer és quedar-me amb el resultat d’aquells tres parts: els tres MEC! I és que malgrat tot el que acabo d’explicar, per ells va valer la pena el dolor, les estries, els quilos de més i les refotudes cicatrius.
