“Calleu, va...” Massa opinions sobre com fer de pares

A la gent ens agrada xerrar, sí, i especialment xerrar dels altres. Però també és cert que hi ha temes en què som més o menys prudents a l’hora de deixar anar una opinió contundent. Un dels camps en què el món sencer se sent legitimat per opinar sense manies és el de la maternitat: quan una dona és o serà mare ha de conviure amb la pressió constant de consells aliens, que vénen tant d’experts i especialistes com de veus anònimes o converses al tren. L’exemple més evident, potser, el trobem en la lactància i en el debat que suscita qualsevol posicionament sobre l’alletament.

Sembla que en això de la criança hi hagi una mena de barra lliure, en què tothom té dret a jutjar el que la dona -que ara és mare, però que no per això deixa de ser una persona amb identitat i raonament propi- decideix. Així, si avui dia una mare opta per no donar el pit al seu nadó se sotmet, immediatament, a una allau de crítiques o, com a mínim, a un qüestionament constant de la seva decisió. “Li dónes biberó? I com és? Pobra criatura... El pit és molt millor!” Els comentaris, com dèiem, poden sortir de qualsevol boca, sigui coneguda o no, ja que sembla que quan es tracta de qüestionar el que una dona ha volgut fer amb el seu cos no hi d’haver ni tan sols confiança per emetre un judici de valor.

Però les dones que (pel que sigui) no poden o no volen donar el pit no són les úniques que s’enfronten al tribunal interrogador. Les que alleten els nadons a demanda, per exemple, tampoc s’escapen de donar explicacions: li dónes el pit sempre que ho vol?, no ha de ser cada tres hores?, no et fa vergonya fer-ho aquí al mig?, i no tens por de malcriar-lo? Tampoc se’n salven les que alleten els seus fills durant tres mesos (només?), les que ho fan sis mesos (vols dir?), les que combinen pit i llet de pot (no va bé!) i les que s’hi estan dos anys i mig (encara el tens a la teta?, i si té una addicció?).

El món de la criança i la maternitat desperta entusiasmes i les ganes de ficar-hi cullerada fan que tothom es vegi capacitat per indicar a les mares què han de fer amb el seu cos, les seves panxes, els seus pits, el seu temps i els seus mugrons. Potser, però, més que polèmiques enceses sobre lactàncies o biberons, parts amb epidural o al sofà de casa, coallitaments o llits de baranes, cotxets o motxilles fetes de mocador, el que hi ha és una reflexió pendent sobre la llibertat de cada dona per decidir què vol fer amb el seu cos sense la pressió externa de modes, mentalitats estàtiques ni teories de manuals en auge.

Perquè un autèntic empoderament femení passarà, també, per alliberar-nos dels judicis gratuïts sobre el que fem o no fem amb el nostre cos si som mares. Que cada dona sigui la mare que vulgui, sense culpes absurdes i lluny de discursos dogmàtics o uniformadors! I les energies que es gasten qüestionant-nos que es destinin, per exemple, a lluitar per uns permisos de maternitat dignes, una conciliació real (i no il·lusòria, com és ara) i a preguntar-nos com estem o què ens fa falta.