La timidesa en els infants

El 12 de setembre més d'un milió i mig d'estudiants no universitaris catalans van començar el nou curs escolar 2016-17. L'adaptació a les classes acostuma a ser més complicada per als infants amb problemes de socialització. Alguns mostren la timidesa aïllant-se de la resta del grup, amb mals de panxa o de cap abans d'anar a escola o la nit anterior, amb tristesa o baixa autoestima. D'altres, en canvi, tenen una actitud agressiva quan es relacionen amb els companys, criden l'atenció a classe o interfereixen en la dinàmica del grup. José Ramón Ubieto, professor dels estudis de psicologia i ciències de l'educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), explica com es pot facilitar l'accés al nou curs a aquests alumnes.

No hi ha un perfil únic d'infant amb dificultats de socialització a l'escola. "Hi ha dues variables que cal tenir en compte: l'edat, acompanyada del moment vital, i les problemàtiques associades a la persona o a l'entorn", explica Ubieto. Pel que fa a l'edat, cal diferenciar tres moments "de dificultat especial": el començament de l'escolarització (3 anys), el segon cicle de primària (9-10 anys) i l'inici de l'ESO (12-13 anys).

El començament de P-3 pot significar per a alguns infants tenir dificultats d'integració al grup classe o a la mateixa escola derivades del canvi d'hàbits que implica una separació més forta de l'entorn familiar. Aquestes dificultats es fan més evidents quan l'infant no ha anat a una escola bressol. "El nen pot presentar inicialment símptomes de rebuig de l'escolarització i del contacte amb els altres alumnes com a protesta pel canvi sofert, que implica allunyar-se del seu hàbitat natural fins llavors, més familiar i conegut", puntualitza Ubieto.

En el segon cicle de primària és on comencen a donar-se situacions en què algun alumne pot patir episodis de menyspreu, assetjament escolar –un 10% de l'alumnat en pateix, segons un estudi de Save the Children– o agressions físiques per part dels altres. "Davant aquest risc, alguns nens es poden mantenir a distància de la resta per evitar aquestes situacions", afegeix Ubieto.

Finalment, començar l'ESO comporta el pas de la infància a l'adolescència. L'alumne pateix un canvi general: de centre educatiu –en la majoria de casos–, d'horaris, de companys i de professors. "A més a més, implica passar de ser els grans de la primària a ser els petits de l'institut. Sorgeixen dos tipus de temors: situacions de violència i pressió per les exigències acadèmiques", explica el psicòleg.

Facilitar l'adaptació

Quins són els aspectes que s'han de treballar perquè visquin amb la màxima normalitat el començament de curs? Segons aquest expert el primer que s'ha de tenir en compte és la problemàtica que s'ha de tractar, que, altra vegada, va relacionada amb l'edat. "Al començament de l'escolarització cal donar-se un temps per facilitar l'adaptació i afavorir la integració de l'infant al grup classe. Els docents tenen prou eines per treballar aquestes dificultats, la majoria, lleus", matisa Ubieto.

Al segon cicle de primària cal treballar amb els espais de tutoria, tant individuals com grupals, les dificultats que sorgeixen fent partícips tots els alumnes en la resolució del conflicte quan afecta tot el grup. "En cas que es tracti d'un problema més individual, convé parlar amb la família, i si cal, amb altres professionals, com psicopedagogs o psicòlegs", matisa.

Les dificultats a l'ESO demanen una detecció precoç per evitar allargar la resposta fins que el curs estigui avançat i es puguin donar temptatives d'abandonament o absentisme. "Cal, com en l'etapa de segon de primària, treballar els aspectes de participació, coresponsabilitat, relació amb la família i treball en xarxa".

L'escola i la família han d'anar juntes

Segons aquest expert, els pares han de mantenir un vincle regular amb l'escola: interessar-se per l'evolució del fill, però sense precipitar-se a l'hora d'actuar. "Ara bé, no s'ha de deixar que siguin els únics que trobin la fórmula per millorar la socialització del fill", explica aquest psicòleg. Això implica, doncs, un vincle directe i continu amb el tutor i amb el seu fill per mirar de comprendre la situació i acompanyar-lo en aquest procés.

Segons aquest expert, la decisió i la manera d'intervenir convé que siguin el resultat d'un acord conjunt escola-família. "Quan les dificultats són especialment greus, sigui perquè el noi o noia presenta una fragilitat psíquica evident o perquè l'entorn -classe, escola– és hostil o indiferent, cal recórrer a professionals que puguin ajudar la família i el menor a cercar estratègies més acurades", conclou Ubieto.