Sempre vol ser el protagonista

BarcelonaHi ha infants que, en determinats moments, no poden evitar posar-se enmig de les converses dels adults, convertir-se en el centre d’atenció constantment i fer-se veure allà on van. Volen ser sempre els protagonistes. “És una conducta totalment normal, i més avui en dia, ja que tots plegats ens hauríem de plantejar si estem dedicant als infants el temps que requereixen. Tots els nens necessiten que, quan aconsegueixen alguna cosa, els fem cas i els demostrem que són importants, que els fem arribar la confiança que tenim dipositada en ells i que els transmetem seguretat perquè aconsegueixen avenços”, assenyala Margot Fusté, psicòloga infantojuvenil i coordinadora del Grup de Treball de Psicoteràpia relacional del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.

Per què tenen aquest comportament?

Fusté reconeix que quan els infants criden l’atenció d’aquesta manera no sempre és senyal de mala educació, sinó que volen captar l’atenció dels adults significatius. Hi ha determinades circumstàncies en què ho necessiten més, com ara un canvi d’escola, una ruptura familiar, un dol, el naixement d’un germà, un canvi de residència. “Hi ha canvis que els fan sentir insegurs i quan veuen que perden coses importants per a ells, poden tenir conductes d’aquest tipus. També pot ser que siguin nens molt insegurs o dependents perquè no se’ls dedica prou temps. Caldria veure si l’inici d’aquesta conducta ve del nen o de la circumstància i de l’entorn”.

Quins condicionants hi ha?

Fusté diu que, per saber quins condicionants poden existir, primer cal fer-se moltes preguntes: quan m’explica alguna cosa important per a ell, paro i l’escolto de forma activa?, ¿actua així de forma constant o hi ha factors externs que fan que això s’accentuï?, ¿coneix les normes i els límits?, ¿sap quan és la conducta adequada i quan no ho és?

Succeeix en alguna etapa en concret?

“No són etapes evolutives en què necessitin cridar més l’atenció, són les circumstàncies les que marquen més aquesta conducta”. Fusté també recorda que, en el cas dels infants d’un a quatre anys, encara no es comuniquen ni regulen les emocions a través de la paraula. “Potser hi ha una enrabiada o un plor desconsolat, que són ganes de cridar l’atenció, per cobrir una necessitat. En aquestes edats, pot ser que les interrupcions constants només siguin per comunicar als adults allò que necessiten”.

Com cal gestionar-ho?

“Si hi ha atenció conscient i la dedicació d’un temps de qualitat, aquests moments es redueixen perquè no necessiten captar l’atenció de cap manera: ja la tenen”. Tot i això, Fusté recomana a les famílies que tinguin paciència i constància, ja que, segons quina sigui l’edat, els infants no sempre són capaços de veure si el moment en què demanen atenció és el més adequat o no.

“També cal mostrar-los comprensió amb frases que validin les seves emocions, però marcant-los certs límits. Per exemple: «Entenc que vols que estigui més estona amb tu, però ara la mare ha de cuinar, ha de treballar o està parlant amb una amiga. Quan acabi, estarà amb tu». Cal donar-los temps d’espera”. Per altra banda, Fusté també explica que en el cas d’un comportament no adequat però sense risc, es pot ignorar la conducta, però no l’emoció. “De vegades, cal fer veure que no l’escoltes, però arriba un moment en què cal parar atenció i veure què necessita”.

En tot cas, la millor prevenció és reforçar-los l’autoestima. Fusté considera que si l’infant reclama atenció constantment malgrat dedicar-li temps de qualitat, cal observar si es tracta d’una persona molt dependent per acompanyar-la i reforçar-li l’autoestima i el procés d’autonomia. “Si en cada moment no donem al nen allò que necessita, creem aquesta dependència o conducta inadequada en moments en què no toca”.