Les polítiques per a la petita infància a anàlisi

Aquest matí, la Fundació Jaume Bofill ha presentat l'estudi De l’escola bressol a les polítiques per a la petita infància, un treball elaborat per l'investigador Jaume Blasco, que ha estudiat i analitzat la situació d'atenció a la petita infància a Catalunya.

Segons l'estudi, en tant que política educativa, existeix evidència internacional que l’educació en la primera infància té un impacte positiu i de magnitud rellevant en diverses habilitats cognitives i socials dels infants, i que aquests impactes es concentren especialment en els infants d’estatus socioeconòmic baix, d’origen immigrant, i/o amb necessitats educatives especials.

En tant que política familiar, el desenvolupament de les diferents actuacions amb la població de 0 a 3 anys s’ha orientat a facilitar la conciliació entre la vida familiar i la laboral de les famílies, especialment de les mares.

A nivell internacional, els governs aborden les necessitats vinculades amb la petita infància, amb una combinació de polítiques públiques que abasten els àmbits de l’ocupació, la família i l’educació i cura als infants. Els principals mecanismes són:

- Els permisos de parentalitat remunerats i la regulació i promoció de pràctiques favo-rables a la conciliació a la feina;

- els subsidis i deduccions fiscals a les famílies amb infants, que els facilita adquirir serveis de suport o cura;

- i la provisió o subvenció de serveis d’educació i/o cura a la primera infància en són els principals.

A Catalunya, l’instrument principal és la provisió pública del servei d’escola bressol i, de forma secundària, la subvenció a l’oferta d’escoles bressol privades. Fora d’això, hi ha una oferta fragmentària i/o poc regulada, que abasta un percentatge petit de la població.

Amb aquesta recerca la Fundació Bofill ha volgut fer un estat de la qüestió de les polítiques per a la petita infància i situar els reptes més rellevants. Alguns dels resultats destacats són:

• La cobertura de l’escola bressol ha augmentat en els darrers 15 anys, passant d’un 31% al curs 1998-99 al 44% al curs 2014-15. Això ha estat possible gràcies a l’increment de la xarxa d’escoles bressol públiques (de 327 a 925 en el mateix període).
• Hi ha importants desigualtats territorials en la cobertura: l’excés d’oferta es concentra en municipis mitjans i petits, mentre que als municipis urbans hi ha un dèficit greu de places. On més necessitat hi ha (municipis amb baix nivell educatiu i alt índex d’atur) és on hi ha més mancança d’escoles bressol.
• Les retallades han fet reduir l’aportació de la Generalitat a la meitat en quatre anys, de 147 milions d’euros a 2009 a 71,5 a 2013. Els ajuntaments i les famílies han assumit les retallades.
• El 61% dels municipis de la demarcació de Barcelona compten amb algun mecanisme de bonificació, beca o tarifació social en funció de la renda familiar.
• La governança del sistema d’escoles bressol no permet fer-ne una planificació adequada, que el desenvolupi com un instrument superador de desigualtats educatives posteriors.
• El 56% dels infants no van a les escoles bressol i no disposen de cap mesura de suport.

Espanya té un índex d’escolarització dels infants de 0 a 2 anys del 39%, superior al de la mitjana de EU-28 que és del 30%. Cal tenir en compte, però, que una menor cobertura de l’escola bressol en altres països pot estar associada a altres combinacions de políti-ques, amb major pes dels permisos de parentalitat o el serveis d’atenció regulats a la pròpia llar de l’infant o a la llar d’una cuidadora.

A Catalunya, en municipis mitjans i petits, alguns dels quals, arran de la crisi econòmica i la baixada de la natalitat, tenen dificultats per mantenir obertes les escoles bressol, amb excés de capacitat i problemes de sostenibilitat financera.

Per contra, als grans municipis urbans hi ha un dèficit de places greu. Per exemple, la xarxa pública de la ciutat de Barcelona només va poder atendre el 56,1% de les sol·licituds d’accés al curs 2014-15, això vol dir que més de 3.000 infants sol·licitants van haver de ser rebutjats.

Així, en el conjunt de Catalunya queden anualment un 10,2% de places públiques sen-se cobrir i un 18% de places privades.

Propostes d'actuació

Sobre la base dels resultats d’aquesta diagnosi des de la Fundació Bofill suggereixen les següents propostes d’actuació:

1. Constituir una xarxa d’educació infantil de primer cicle promoguda pel Departament d’Ensenyament que n’exerciria un lideratge relacional, en exercici de la competència exclusi-va que ostenta, el qual estaria reforçat per la restauració de l’aportació econòmica que es des-criu als punts que segueixen. Entre les funcions que la Generalitat hauria d’assumir, de forma complementaria amb les sub-xarxes actualment existents i respectant l’autonomia actual de centres i professionals, destaquem:

• La planificació i finançament de l’expansió de la xarxa pública d’escoles bressol, basada en l’anàlisi i la determinació de criteris de necessitat educativa enlloc de criteris de de-manda.

• El finançament estable del funcionament del servei que en garanteixi la sostenibilitat eco-nòmica, i que podria ser variable segons les característiques dels municipis

• L’establiment, arreu, d’un sistema de preus amb mecanismes compensatoris que garan-teixin la igualtat en l’accés. Un sistema en el que es financés un percentatge del cost que assumeixen les famílies, en funció de la seva situació econòmica.

• El lideratge difós de l’orientació pedagògica i de les activitats que es desenvolupen en les escoles bressol, mitjançant l’oferta de formació continuada i la creació de xarxes de reflexió i intercanvi entre professionals, respectant l'autonomia dels centres.

• El lideratge difós de l’orientació sobre gestió dels serveis educatius a la primera infància per als municipis que ho requereixin

• El desenvolupament d’un sistema de prevenció, detecció i tractament primerenc dels tras-torns en l’aprenentatge i el desenvolupament

• L’avaluació i el seguiment de la xarxa d’escoles bressol

2. Restaurar progressivament el sistema de finançament de la despesa corrent per terços, re introduint l’aportació econòmica de la Generalitat de Catalunya.

El nou model hauria d’incorporar criteris de finançament diferencial segons la capacitat eco-nòmica i el nivell de necessitat educativa del municipi, i incorporar les següents condicions als municipis perceptors: participar en la xarxa de reflexió i intercanvi promoguda per la Generali-tat i proveir informació al Departament d’Ensenyament per al seguiment del sistema d’escoles bressol.

3. Introduir subvencions a la demanda al sector privat per a la població sota determinats ni-vells de renda que hagi sol·licitat, però no hagi obtingut, una plaça d’escola bressol pú-blica, en aquells municipis urbans amb excés de demanda respecte l’oferta pública.

Aquest mecanisme garantiria l’accés a l’escola bressol a tota la població vulnerable sense induir la segregació entre centres públics i privats. Aquest mecanisme pot ser transitori en els munici-pis que optin per incrementar la xarxa pública i, en qualsevol cas, condicionat a que els centres privats que acollin les famílies subvencionades compleixin la normativa municipal i del Depar-tament d’Ensenyament.

4. Adoptar una estratègia d’expansió selectiva de les xarxa d’escoles bressol públiques, cofinan-çada per la Generalitat de Catalunya, focalitzada únicament en els municipis i barris amb un major dèficit de cobertura respecte la necessitat educativa, determinada pel nivell educatiu, de renda i de participació laboral de la població en edat de ser progenitors d’infants de 0 a 3 anys.

5. Diversificar les estratègies de millora de la qualitat (incrementar el temps de suport educatiu, formació dels professionals, etc.), especialment en les zones on hi ha dèficit de places, ja que la reducció de ratios implica reduir la cobertura i deixar més població desatesa.

6. En els centres públics de gestió indirecta, garantir un sistema general de licitacions per a la gestió privada dels centres que tingui com a eix principal assegurar la qualitat de l’atenció als infants i que fugi de la mera subhasta del servei. Així per exemple, limitar els criteris econò-mics a un percentatge màxim de la puntuació i limitar la rebaixa màxima del preu que confereix punts addicionals.

7. Obrir un procés de reflexió per a la flexibilització del Decret 282/2006, pel qual es regulen el primer cicle de l'educació infantil i els requisits dels centres, que permeti:

• introduir adaptacions a especificitats territorials i de les necessitats de les famílies,

• faciliti la innovació i les combinacions amb altres instruments d’educació i cura a la primera infància,

• i faciliti l’adaptació al nou context de baixada de la demanda en alguns municipis.

8. Regular les activitats complementàries i alternatives d’educació i cura a la primera infància que actualment operen en l’alegalitat, incloent les mares de dia i els grups de criança comparti-da, per establir-ne les condicions de funcionament i els mínims de qualitat exigibles i preservar la llibertat d’elecció de les famílies. La inspecció de l’autoritat educativa permetria vetllar per la qualitat dels serveis, així com inspeccionar i actuar contra els establiments que no acomplei-xin la normativa.

9. Incorporar a la xarxa i al sistema de finançament de la Generalitat els espais familiars com a instruments d’apoderament parental de vocació universal, per reforçar la funció educativa i reduir el risc de solitud de mares i pares amb infants petits.

10. Reclamar l’expansió progressiva dels permisos parentals remunerats per promoure que els infants puguin ser atesos pels seus propis progenitors a la llar familiar durant el primer any de vida.