Criatures 05/11/2021

Més que empastifar-se

El ‘joc brut’ aporta beneficis tan motrius com cognitius i emocionals en l’infant i, a més, reforça el seu sistema immunològic

5 min
Els infants troben plaer en embrutar-se i això se'xplica per la seva necessitat d’experimentar.

L’Abril, que va plena de pintura, des del cap fins als peus, s’ha posat a ballar i a patinar per tota l’habitació empaperada. És feliç. Els altres nens juguen amb desembussadors que fan servir de pinzells i experimenten amb les mans, que enfonsen fins al fons dels pots de colors. Una explosió de sensacions plena d’aprenentatges en aquest taller pensat per fomentar l’art de procés i la creativitat. I, efectivament, també s’empastifen. Embrutar-se jugant, ja sigui a casa, a la natura o en una sessió com aquesta, connecta l’infant amb la seva pròpia experiència sensorial i li aporta molts beneficis tant motrius com cognitius. Segons alguns estudis, fins i tot, l’anomenat joc brut millora el sistema immunològic i pot prevenir futures al·lèrgies. Els progenitors han d’evitar, però, una preocupació recurrent: la de "Fill, no t’embrutis!" Si l'eviten, l'esforç tindrà recompensa. 

“Embrutar-se permet viure el límit corporal, conèixer qui soc jo i l’entorn que m’envolta. I, a través d’això, sentir, observar, percebre, explorar o jugar. Els infants necessiten expressar el que senten o desitgen i, a través de materials, que es transformen però embruten, els donem la possibilitat de satisfer aquestes inquietuds orgàniques. Manipular permet conèixer a través del tacte com són els objectes i descobrir diferents estats. No és el mateix tocar la sorra seca, humida o mullada”, explica Maite Mas, professora del grau d’educació infantil de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Una manipulació que ja comença en edats primerenques i sovint és vetada pels adults. “El primer que fan els nadons quan tenen la coordinació necessària és posar-se objectes a la boca. Quan els neguem aquesta exploració perquè considerem que fer-ho és brut o caca distorsionem el concepte d’higiene. Podríem dir que aquesta és també la primera negació del seu joc lliure i la seva expressivitat autèntica”, adverteix Elisenda Pascual, psicòloga i psicoterapeuta. 

Embrutar-se jugant connecta l’infant amb la seva pròpia experiència sensorial.

Amb el temps i la repetició, aquests límits podrien anul·lar la seva forma natural d’aprenentatge. Segons Carlota Sala, professora de ioga i que actualment realitza tallers d'educació conscient i criança respectuosa, “les criatures entenen el no dels pares com una limitació constant del seu impuls intern". "Pel to, creuen que el que senten no és vàlid –assegura Sala– i, si el missatge es dona contínuament, al final l’acaben acceptant. Així, seran capaços de tallar el seu propi impuls i desconnectar del seu instint per satisfer i agradar als pares, que són els que els atenen i cuiden”.

Sala aposta per crear “un entorn segur tant físicament com emocionalment” però que sigui “lliure per experimentar perquè l’infant pugui triar què vol fer”. Es mostra convençuda que embrutar-se jugant també “afavoreix el desenvolupament maduratiu, d’autonomia i emocional, i comporta un autoconeixement i, fins i tot, un desenvolupament de talents i habilitats”. Durant l’estona que s’embruten, a més, es converteixen en veritables exploradors perquè “embrutar-se permet connectar amb les pròpies necessitats, inquietuds i primers pensaments científics”, subratlla Mas.

El goig que senten és autèntic. “Un infant sa, que no ha estat molt restringit ni domesticat, i que ho desitja de manera genuïna, troba fins i tot plaer en embrutar-se. Té la necessitat d’experimentar. Encara no segueix els mandats ètics i socials de les persones adultes. Si ho limitem constantment, el desconnectem del que li aporten unes exploracions del tot necessàries per a la seva salut mental. Preguntem-nos per què no deixem que s’embruti i, en tot cas, donem-li alternatives a la necessitat natural”, subratlla Pascual, impulsora del projecte Acompanyament familiar.

L’infant, de fet, sempre prova i aspira a més. “No es tracta només d’obtenir sensacions aïllades a través dels sentits, sinó que aquestes sensacions es vagin estructurant i relacionant amb experiències prèvies per anar construint el propi aprenentatge. Per això, en cadascuna de les experiències va una mica més enllà. D'entrada, s’embruta poc perquè no sap el que implica, però a mesura que va obtenint diferents experiències ho fa més”, comenta Mas, que afegeix: “El risc forma part d’aquest aprenentatge. Arriscar-nos implica perdre la por a equivocar-nos i ens dona forces per tornar-ho a provar. Això ens ensenya que els nostres actes tenen conseqüències i que s’han d’assumir”. 

Ja sigui trepitjant un bassal d’aigua o enfangant-se en un camp, la natura ofereix infinitat de possibilitats i és un dels espais més recomanats. “Tots els sentits s’equilibren quan estem a l’aire lliure. No hi ha cap color que faci mal als ulls i tampoc hi ha sons estridents, a diferència de les pantalles. La naturalesa, a més, ens permet afinar l’oïda, l’olfacte i el tacte. L’exterior aporta benestar, calma i serenor. Ho tenim comprovadíssim amb la pandèmia. I els nens, que són joc i moviment, necessiten estar-hi en contacte”, destaca la psicòloga infantil Laia Sala.

Però no hi ha d’haver presses. “Hem de crear espais buits perquè passin coses, perquè és en aquest buit quan despleguen la creativitat i la curiositat. Als adults només els cal paciència i presència. Sostenir i abraçar el que passi”, afegeix Carlota Sala. “Si està aprenent alçades, potser caurà. Ens caldrà aprendre a conviure amb rascades o ferides”, afegeix la psicòloga Laia Sala.

La possibilitat que pugui haver-hi més gèrmens perillosos no ha de suposar un fre; al contrari, la salut física en sortirà reforçada. El dermatòleg Richard Gallo va descobrir, precisament, que quan ens embrutem es reprodueixen uns bacteris, anomenats estafilococs, que poden reduir una inflamació després d’una ferida si ens fem mal, sempre que siguin presents a la superfície de la pell. I no és gens estranyar: una de les reaccions habituals quan no hi ha directrius en el joc i es dona via lliure per embrutar-se sol ser, en realitat, que no saben què fer. “N’hi ha que es mostren reticents i els costa arrencar perquè estan acostumats a ser dirigits. Tot i això, quan s’adonen que poden, s’alliberen. És com una explosió. Un nen creatiu és un adult resolutiu, i la creativitat és com un múscul: com més el treballes, més funciona”, subratlla Carolina Conde, educadora i tallerista, impulsora del projecte Just4kids.

“L’Abril no només ha passat una estona feliç sinó que volia tornar-hi! I jo contenta d’haver compartit amb ella la sessió”, afegeix Estel Espinós, mare de l’Abril, després de participar-hi juntes. Un cop acabada l’activitat, sigui a casa o a l’exterior, és hora de rentar-se perquè embrutar-se jugant no implica descuidar després la higiene. “Quan em netejo, tanco l’experiència viscuda. Integro l’emoció i el moment viscut. És com un recolliment”, conclou Carlota Sala. 

Què s’aprèn quan l’aigua vessa?

“Quan els infants omplen un recipient i es desborda s’adonen que hi ha un límit. En una rebequeria també noten que l’emoció els supera. Per tant, a través d’omplir un recipient, i que vessi, aprenen l’experiència i comprenen més les emocions. Quan se’ls escapa el pipí, la sensació és també que alguna cosa es desborda”, descriu Carlota Sala, professora de ioga. El fang és un material que s’assembla a la caca. “Amb la caca o el pipí, s’adonen que poden deixar empremta al món, és a dir, que tenen un lloc. Això és l’inici de la conquesta de la seva autonomia. Per això, en l'etapa infantil sovint els costa tant desprendre-se’n. Entre els 18 mesos i els 3 anys i mig, el joc amb fang i aigua pot ser un gran aliat en la gestió del control d’esfínters”, indica Elisenda Pascual, psicòloga. 

stats