Ganàpies: els més grans de la classe

Aterren a P3 amb gairebé quatre anys, quan alguns dels seus companys (els nascuts a finals d’any) ni tan sols han complert els tres. Fa uns dies, us parlàvem dels caganius -dels benjamins de l’aula-; avui, dels ganàpies: dels més grans. D’un sol nano o d’uns quants que van néixer al gener i que, per tant, per dies (o, fins i tot, hores, minuts... o segons!), s’incorporen a l’educació obligatòria un curs més tard que els vinguts al món poc abans de Cap d’Any. Podríem incloure-hi els repetidors, un any més grans si més no. I, també, per extensió, en molts casos la classe sencera (la A, sovint), tots els membres de la qual sempre seran uns mesos més veterans que els de l’altra (la B) o les altres, si hi ha més línies. En alguns casos, aquest “sempre” pot arribar a durar fins a 15 llargs anys si els grups no es barregen.

L’edat, però, no és l’únic criteri a l’hora agrupar alumnes d’infantil i primària: a les escoles rurals o en algunes d’innovadores de signe divers, s’ajunten, sempre o en moments concrets, per projectes, per competències o per interessos, en classes poroses que no estan construïdes només a partir del calendari. ¿El fet que l’any de naixement determini el curs tant sí com no i que el mes pugui arribar a determinar la classe té sentit? Respon el vocal de Lleida del Col·legi de Pedagogs de Catalunya (Copec), Jordi Viladrosa i Clua, també doctor en la matèria, que també és coordinador pedagògic de l’Escola Terraferma d’Alpicat, de la Institució Familiar d’Educació, de la qual és directiu, i professor de català, psicologia i sociologia: “La tendència actual és cap a la personalització dels aprenentatges. L’organització escolar hi ha de donar resposta i saber posar la ciència pedagògica al servei de les necessitats de l’alumnat”.

Val a dir que Viladrosa ho coneix a fons perquè és expert en avaluació de centres i professors, organització escolar i gestió del temps, i pertany al Fòrum Europeu d’Administradors de l’Educació i, per cert, al Consell Assessor de Continguts i de Programació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), per designació parlamentària. Viladrosa sosté que la correlació automàtica entre any natural i curs s’ha de modular: “Massa sovint -admet- la normativa educativa és poc flexible i, d’altra banda, als equips docents els costa dur a la pràctica l’autonomia de la qual disposen”. I afegeix: “El que se sol buscar és fer algun tipus d’agrupament que faciliti també la tasca del professorat. Els agrupaments flexibles, el treball cooperatiu -recomana-, són un recurs que pot donar resposta a aquesta atenció a la diferència natural des de la perspectiva de la inclusió”.

L’especialista accepta, doncs, que tallar els cursos segons l’any natural és arbitrari: “Sí. Però també ho és -matisa- que aquesta manera d’agrupar els alumnes pot ser un punt de partida i no una opció única que obligui a seguir aquest criteri”. Quan se segueix, ¿marca per sempre més o, sobretot, els primers anys d’escola, quan les criatures són més petites? “Depèn del plantejament de cada escola o de cada centre educatiu. Si el projecte pedagògic preveu que els agrupaments flexibles periòdics i la metodologia han de ser facilitadors de l’atenció de les diferents necessitats que presenta l’alumnat, i que han d’estar al seu servei i no a l’inrevés, ja tenim molt de guanyat. En aquest cas -considera- aquesta diferència d’edat entre els alumnes nascuts a primers d’any i els nascuts a finals no es notarà tant com en els agrupaments i sistemes de treball tradicionals”.

Viladrosa recomana, per tant, que les classes no siguin compartiments estancs, i, sigui com sigui, confirma que ser uns mesos més gran afavoreix el ganàpia, li dona avantatge: “En general, l’experiència és que el més gran sol seguir millor el ritme de les classes i s’acostuma a l’èxit”. Ho té més fàcil: “Això li afegeix una bona dosi d’avantatges malgrat que, com sempre, no es pot generalitzar”, precisa.

Però ser dels grans de la classe -o de la classe dels grans- ja no és el que era. “Habitualment -aclareix el vocal del Copec- no se solen fer agrupaments que només tinguin en compte l’edat cronològica com a criteri preferent, sinó que també es tenen en compte altres aspectes. De vegades, el tipus d’activitat i l’objectiu que es pretengui assolir serà l’element determinant que ens permetrà saber si fer un agrupament flexible basat en grups més homogenis d’acord amb l’edat és una bona estratègia o no”. Això, fins a la secundària: “Al meu entendre -remarca Jordi Viladrosa-, els últims cursos de l’ESO i el batxillerat ja compten amb unes dinàmiques pròpies i amb una part del currículum triada pels mateixos alumnes”.

REPETIDORS

I el repetidor? De sobte, es troba envoltat de pipiolis. “L’alumnat que ha de repetir mereix una consideració a banda”, comenta l’entès. “A l’estat espanyol -apunta- la taxa d’alumnes de 15 anys que han repetit algun cop és del 30%, el doble que al conjunt de la Unió Europea. El que ens afirma la bibliografia pedagògica a l’abast és que la repetició no sol resoldre, en general, els problemes instructius i/o maduratius que tenia un alumne abans de trobar-se en aquesta situació. Si repetir un curs no porta definides unes estratègies d’ensenyament i d’aprenentatge específiques, no servirà de res”.

I a la resta de la classe? Com l’afecta la presència del ganàpia? El pedagog defensa que convé valorar-ho cas per cas: “Qualsevol mesura organitzativa té avantatges i inconvenients. És per això que els agrupaments haurien de ser dinàmics i flexibles. I per saber què funciona i què no, és imprescindible dur a terme processos reguladors d’avaluació formativa”. Convé monitorar, que se’n diu ara, com evoluciona una classe. “Si no s’hi posa remei, els estereotips tendeixen a reproduir-se o a mantenir-se vius”, adverteix Viladrosa. “El paper del professorat és més rellevant que no pas el dels pares”.

Aquest expert recorda, però, que els grans sí que poden ajudar els menuts de la classe. “A casa, el que es pot fer és estimular els fills que hagin nascut durant el segon semestre de l’any, si ho necessiten. Però, alerta, la sobreestimulació no és aconsellable si no es controla bé el procés. Un alumne de final d’any pot veure ressentida la seva autoestima si no es té en compte aquest factor, i no vol dir que els nascuts durant el primer trimestre vagin necessàriament més avançats que els seus companys de curs nascuts mesos més tard”. Ser dels primers dies de gener o dels últims de desembre, conclou Viladrosa, no hauria de condicionar l’aprenentatge dels infants: “La data de naixement no hauria de ser un obstacle a l’hora d’assolir el que podem anomenar èxit educatiu personalitzat”.

Experiències en primera persona

“El problema és que gairebé es portin un any”

Laura Comadran (36 anys) i Raúl Sebaste (38), de Sabadell i l’Hospitalet de Llobregat, són pares del Sergi, nascut el 12 de gener del 2015. “En algun lloc s’ha de fer el tall i sempre hi haurà nens al voltant. El problema és tenir nens que gairebé es portin un any”. “En part, sí que ens agradaria que fos de finals de desembre. Hauria gaudit jugant i aprenent més d’altres potser més grans”. “Se sent molt més atret per nens més grans, de manera que a la seva classe només interactua amb els de la seva franja”.

“Si hagués nascut 12 hores abans, faria un curs més”

Clara Martínez (36) i Gerard Sánchez, de Sant Cugat del Vallès, tenen la Júlia, de l’1 de gener del 2012. “Si hagués nascut 12 hores abans, faria un curs més”, expliquen. “La incorporació al col·le l’hem viscut de manera relaxada, però, si li hagués tocat ser la petita, també s’hi hauria adaptat, com tots!” Afegeixen que “en certes coses van per davant dels més petits, però també depèn molt de cada nen: als nens grans molts cops se’ls resta mèrit en els seus progressos”. Pel que fa a la relació amb els petits asseguren que “és exactament igual que amb la resta...”

“Ha après a tractar cadascú segons les seves possibilitats”

María Sánchez (34) i Beneharo Biot (38), de Castelló de la Plana i Vila-real, crien l’Emma, del 5 de gener del 2015. “Havia de néixer al desembre i hauria sigut de les petites, però la qüestió és seguir el ritme de cada nen”. La María afegeix: “Per la meva experiència com a mestra, després de Nadal tots estan adaptats”. “L’Emma ha compartit una classe amb nens que encara no caminaven quan ella ja corria, i mai ha suposat un problema; ha après a tractar cadascú en funció de les seves possibilitats i limitacions, i això és enriquidor”.

“La gent ens diu que pagarem un any més de guarderia” Gemma Raimat (39) i Miquel Carbonell (44), de Sabadell, han dut al món la Júlia, de set anys, i el Marçal, de l’1 de gener del 2015. “Serà el tercer curs que estarà a l’escola bressol, i és el que la majoria de gent ens diu: que en pagarem un any més. Caldria matricular els nens per l’edat real i no per data de naixement”, reflexionen. “Un nen nascut al desembre entra a P-3 amb dos anys i nou mesos, i això no em sembla bé -diu la Gemma-. Però estic tranquil·la, ja que, per 12 hores, entraria a P-3, i tot just li estem traient el bolquer”.