MARC SERRANO I ÒSSUL

‘Enamorats’ dels pares: Els complexos d’Èdip i d’Electra

Que un infant estigui ‘enamorat’ d’un dels pares quan és petit és molt habitual. Forma part del seu desenvolupament evolutiu i es resol de manera natural

Els complexos d’Èdip i d’Electra desapareixen amb l'edat / GETTY Zoom

El neuròleg austríac Sigmund Freud i la seva controvertida psicoanàlisi, nascuda a finals del segle XIX, introdueixen el sexe -el gran tabú en família- en les relacions entre l’infant i els pares. Pota clau de la teoria psicoanalítica, el cèlebre complex d’Èdip i la seva versió femenina (el d’Electra) sostenen que el nen es comença a sentir atret per la mare -la nena, pel pare- en l’anomenada fase fàl·lica (dels dos o tres anys als cinc o sis) i, alhora, comença a odiar i témer el pare (ell) i la mare (ella) pel vincle conjugal, a competir-hi, a voler que mori, fins i tot. Llavors, se’n sent culpable i ho resol imitant el progenitor detestat i temut. Bé: aquesta seria una versió del conflicte edípic; en l’altra, el marrec estima el progenitor del mateix sexe i rebutja l’altre. Sempre segons Freud, el menut respondria al complex d’Èdip amb el complex de castració, i la menuda, amb el de l’enveja del penis, producte, tots dos, d’haver descobert que nens i nenes tenen genitals diferents.

En la fase següent, la de latència (a partir dels set anys), el complex es reprimiria, i el nen conservaria, però, un amor blanc pel progenitor del gènere oposat, que ressorgiria projectat cap a terceres persones en la fase final i definitiva (la genital, que s’iniciaria amb la pubertat). El pensament freudià defensa que un complex d’Èdip o d’Electra tancat en fals originaria trastorns en l’edat adulta.

¿Com ens adonarem que, si fem cas a Freud, el petit té el complex? “Es produeix una modificació en la conducta del nen”, explica Gemma Pou Arnau, psicòloga a l’Hospital Vithas Montserrat i psicòloga infantil i juvenil al Servei d’Intervenció Especialitzada -tots dos, de Lleida-. I continua: “El nen idealitza la mare, i la nena, el pare. Es mostren molt acaparadors i entren en competició amb la figura del mateix sexe, que es converteix en objecte de sentiments d’allunyament i d’odi”.

Quan això passa, ¿ens hem de preocupar? “Ben al contrari! Forma part del desenvolupament emocional del nen i es resol de manera natural al voltant dels sis anys”, recorda Pou, i precisa: “Generalment, perquè la nena (en el complex d’Electra) comença a tenir por de perdre l’amor de la mama i inicia un procés en el qual comença, a poc a poc, a identificar-s’hi”. I el nen Èdip, amb el pare. I la pregunta del milió sempre que la parentalitat ens endinsa en la dimensió desconeguda: què fem? “Acompanyar-los”, recomana: “Hem de pensar que tot el que senten és molt intens i que els fa passar per moments d’ambivalència i d’ansietat, però que és molt important no seguir-los el joc”. Com? “Si [el nen] verbalitza que es vol casar o ajuntar amb la mama, li podem dir que la mama està amb el papa, i que ell també trobarà algú amb qui voldrà compartir els seus sentiments i experiències. Si, en alguna ocasió, la nostra filla diu al papa que ella és la que més l’estima de tot el món, el papa li pot dir que també se l’estima molt, i que també s’estima la mare i l’àvia i el germà...”

INTEGRAR-HO, NO LLUITAR-HI

No es tracta, doncs, de lluitar contra el petit Èdip o la petita Electra, sinó d’integrar-los, de conviure-hi. “El complex no es pot evitar. Pot haver-hi casos en els quals passi pràcticament desapercebut o altres casos en els quals és més intens”. L’especialista alerta -això, sí- dels problemes que, diu, un complex d’Èdip o d’Electra mal paït pot comportar en l’adultesa, i adverteix, sobretot, dels riscos de la hipermaternitat: “En el cas del complex d’Èdip, quan una mare, de manera totalment inconscient, té un funcionament de maternatge extremadament possessiu, protector i que acostuma a anul·lar la figura paterna, pot acabar produint una fixació d’amor i de desig cap a ella, i provocar un rebuig inconscient cap a tot tipus d’home -fins i tot, de dona- del món exterior. Són mares molt contemplatives, que viuen exclusivament per als fills, i que hi generen uns llaços afectius molt difícils de trencar. Com a resultat, el desenvolupament psicoafectiu es retarda”. El nen triga a madurar: “En el corrent psicològic psicoanalític, són les anomenades mares castradores”. Compte.

Hem de pensar que tot el que senten és molt intens i que els fa passar per moments d’ansietat, però és molt important no seguir-los el joc

Mercè Mitjavila, doctora en psicologia, especialista en psicologia clínica, psicoanalista i professora jubilada de la UAB, referma que tot nano de tres a cinc anys és un Èdip: “Considerant la proposta del seu creador, el complex es pot generalitzar, almenys dintre dels límits de la cultura occidental”. Tots, doncs, elaboren les mateixes “emocions molt bàsiques” cap als pares: “Poden ser més o menys explícites i observables -matisa-, depenent de cada criatura i del seu context familiar. L’infant viu un cert conflicte entre emocions contradictòries i ambivalents que, tot i ser conflictives, no tenen per què considerar-se patològiques”. Deixem-lo créixer: “La resolució favorable contribueix a generar patrons de relació posteriors de més col·laboració i menys rivalitat, formació de la identitat, la personalitat, etc. Implica poder superar la relació dual possessiva que genera rivalitat envers tercers i acceptar que la mare em pot seguir estimant encara que també estimi el pare o els germans”.

Mentre no ho hagi solucionat, però, no li passa res preocupant: “El complex d’Èdip -aclareix Mitjavila- no s’ha de considerar una anormalitat o una patologia, sinó una condició del creixement emocional i relacional”. I ¿quin marge d’acció tenim els progenitors? “No cal fer res especial ni diferent del que cal fer davant els canvis que apareixen en cada nova etapa evolutiva, és a dir: observar, escoltar, explicar, aclarir... sense penalitzar o culpabilitzar. Funciona millor el sentit comú que les grans teories”, assegura, i insisteix: “No cal convèncer-lo, és més important fer-se present com a interlocutor”.

TEORIA DEL VINCLE

Tot plegat seria senzill si no fos que el complex d’Èdip i els postulats freudians en general no els accepta tothom: “Dintre de l’àmbit dels professionals que s’han format psicoanalíticament -apunta Mercè Mitjavila- segueix sent una referència per poder explicar l’evolució dels individus. En els àmbits acadèmics, en general, està qüestionat. La psicologia acadèmica ha acceptat molt millor la teoria del vincle [attachment] de John Bowlby per poder explicar les relacions afectives entre pares i fills”. Aquest altre psicoanalista, comenta Mitjavila, les entén “com a dispositius o estratègies per a la supervivència de l’espècie”. És a dir, “no dona importància als aspectes eròtics propis de la teoria freudiana, sinó que posa l’èmfasi en el temor de l’infant a perdre la mare [o el cuidador principal] o separar-se’n”. Una altra manera d’explicar -almenys d’intentar explicar- l’amor més pur del món.