Per què no vam portar els nostres fills a Port Aventura

BarcelonaEl primer cop que realment vaig obligar un fill, mínimament conscient del seu jo, a fer una cosa que no volia fer va ser amb les farinetes de fruites. Va anar una mica igual amb tots tres: el Benet, el Jaume i el Feliu. Es volien quedar amb la dolçor dels cereals. Nyam! Per què canviar? Amb diferents graus, la gesta va tenir un punt de batalla campal: ells capaços d’escopir tot el que jo els entaforés a la boca, jo impassible davant tanta rebequeria. Ens estimàvem mútuament com bojos, però en aquest tràngol jo adoptava el paper de domador i ells feien de poltres salvatges. L’espectacle sempre era fenomenal el primer dia. Podia allargar-se una setmana. No més. Tots tres han estat sempre ganuts. Si no menjaven la de fruites, no hi havia res més. Van claudicar. Avui un és xef professional i els altres dos són uns grans aficionats a cuinar. A casa es menja bé i de tot.

Educar també és això. Un no –en aquest cas un sí obligat, que ve a ser el mateix– és molt educatiu. Faig un gran salt en el temps: malgrat la seva insistència, mai els vam portar a Port Aventura (ni tampoc a Eurodisney). No ho tenien prohibit, però a la Mariona i a mi és una mena de lleure adotzenat que no ens fa el pes. Per anar-hi, es van haver de buscar la vida per altres camins –els amics de l’institut, uns cosins...–. Tampoc els vam comprar una PlayStation, prehistòria de les pantalles. Ni els vam portar a esquiar, en aquest darrer cas sense gaires raonaments ideològics afegits. Senzillament, els pares no hi tenim afició i a més és molt car. Punt i final.

Aquesta és una altra idea important: com a família, els pares no ens hem sotmès als gustos dels fills; més aviat ha sigut al contrari. La nostra comoditat o interessos –llegir, museus, el mar– han comptat força. Sempre m’han fet angúnia els pares esclavitzats per la tirania dels fills, que són molt importants però no poden ser el centre de tot. Trobo que així costa molt gaudir de la maternitat i la paternitat. Sacrificar-se pels fills? Sí, esclar, encara que no vulguis passa. Però també està bé que ells se sacrifiquin una mica per tu.

Mares i pares també tenim dret a la felicitat

També som dels que hem mantingut fins al final els rituals i la màgia de Nadal, Missa del Gall i Cant de la Sibil·la inclosos. Això ha estat sobretot cosa de la Mariona. Encara avui, quan ja estan tots en la vintena, seguim celebrant el tió i els Reis d’Orient amb tota la pompa i el secretisme teatral. M’atreviria a dir que mai els vam dir explícitament que els Reis érem els pares. A tot estirar hi va haver un somriure còmplice en el moment adequat… i que seguís la festa. És que als pares ens feia (i ens fa) tanta il·lusió! I com he dit més amunt, la nostra felicitat també compta.

Acabo. Ara que les proves PISA ens han deixat estabornits, i que enmig del guirigall ha sortit la qüestió de la hiperprotecció dels infants (tant a les llars com a l’escola), a la nostra família mai dels mais una queixa d’un fill contra una o un mestre ha estat acceptada. Res de plorar-los la desgràcia: “Alguna cosa deus haver fet”. El mestre d’entrada sempre té raó i el fill el que ha de fer és esforçar-se i obeir. Sí, obeir. I espavilar-se. Això no vol dir que, si no ho vèiem del tot clar, sense fer gaire soroll no anéssim a comentar respectuosament el problema amb la tutora.

Hem estat massa durs? No ho crec. Els hem estimat molt. El que no hem estat és gens condescendents.

Apa, bon Nadal familiar a tothom.