L’educació en la natura comença a casa

La natura es troba en la quotidianitat. El cel blau que es veu des de la finestra de casa. Els pardals que se senten volant. Les plantes que creixen a l’ampit de la finestra. Aquests detalls petits són natura, i demanar a les criatures que les observin, que les contemplin, és educar-los en la natura o en l’ecoalfabetització, el concepte, de tradició anglesa, pel qual aposten biòlegs com Katia Hueso. Hueso l’explica amb profunditat en el llibre Educar en la naturaleza, que acaba de publicar a Plataforma Actual. “No hem d’anar a un parc natural per anar a buscar la natura, perquè la tenim més a prop del que pensem, fins i tot vivint a la ciutat”, explica Hueso, que comenta que tots els blaus, els del cel, del mar, dels rius, són natura, “i suficients per connectar-nos-hi”. El mateix amb els ocells, perquè un pardal és tan natura com pot ser-ho un trencalòs dels Pirineus. Amb les plantes igual, perquè les plantes de casa, com ara una senzilla alfàbrega, són natura. I amb els insectes també, perquè els quotidians, com les formigues, són natura. “El que cal és parar-hi atenció des del repòs i la tranquil·litat per contemplar-los”, diu Hueso.

A la pràctica, vivint a la ciutat, una activitat per observar la natura pot ser fer una passejada per observar els arbres del carrer. O asseure’s en un banc del parc de gronxadors, per exemple, i deixar que passin coses. “Potser hi passa una papallona, o podrem sentir el vent, o mirar una fulla d’un arbre”. Són detalls quotidians i la biòloga proposa saber-los apreciar per la importància que vol dir pensar en la naturalesa. “Connectar-hi vol dir fer-ho també amb nosaltres mateixos, perquè som éssers vius i, per tant, tenim necessitat de llum i aigua, com el que observem”. “Observant la natura és com ens podem adonar de la nostra vulnerabilitat, perquè veurem la que té la natura”, diu la biòloga, i justament per això cal preservar-la.

L’autora del llibre Educar en la naturaleza proposa una activitat senzilla per començar, com és agafar amb les mans un element de la natura, una pedra, per exemple. “Demano a les criatures i als joves que siguin conscients del que tenen a les mans, que en sentin la textura, que pensin si pesa o no, si la noten freda o calenta, és a dir que els pregunto per la informació sensorial que els transmet la pedra”. I qui diu una pedra diu una pinya o una peça de fruita. 

Seguint el fil de l’observació conscient de tots els detalls quotidians que són natura, la biòloga sosté que les criatures són els grans mestres. “Són els experts en el viure aquí i ara, perquè els surt de manera natural, mentre que els adults estem pensant constantment en els deures que tenim per fer, en allò que vam dir un dia que no va agradar a algú altre i en altres tasques”. Per contra, les criatures, quan observen una fulla d’un arbre, l’observen. “Així que més aviat els adults n'hauríem d’aprendre d’ells”, afirma amb rotunditat l’experta, que també afegeix que les criatures tenen aquesta capacitat espontània, especialment en la primera infància.

Per la seva banda, a l’Horta de Lleida, Ester Vila explica com va decidir deixar la ciutat quan va ser mare. “La meva filla gran tenia dos anys, el segon, pocs mesos, i vam decidir com a família canviar la manera com nosaltres, els pares, havíem crescut, en blocs de pisos”, diu. Als afores de Lleida, a la partida de Montcada i envoltada d’arbres fruiters, hi ha la casa de l’Ester, on viu amb la seva parella i els quatre fills. Connectats a la natura, els fills i els pares han criat pollets i gallines, i ara en venen els ous, ecològics (www.codi0.cat). “Dels quatre fills, el segon, el Joel, és el més entusiasta dels animals, sobretot dels cavalls, i en tenim un que ens van cedir uns amics perquè el cuidéssim”, diu la mare. 

Quan l’Ester explica els beneficis que ha aportat als fills tots aquests anys viscuts a la partida de Montcada comença per la llibertat –“No tenen prejudicis, per exemple per embrutar-se quan juguen”– i segueix pel respecte pels animals –“No maltractarien mai un animal”– i d’altres, com la consciència pel medi ambient –“Tenen molt assumit el reciclatge, per exemple, i el practiquen amb normalitat”–. De fet, els quatre fills (l’Ares, el Joel, la Xènia i el Pep) tenen en el seu ADN viure a la natura, i hi actuen amb normalitat. “Però quan algú de l’escola ve a casa i se sorprèn pel que fan, per la granja de les gallines, pel cavall, per les ovelles que també tenim, és quan ells prenen més consciència del que fan”, diu l'Ester.

I és que, com dèiem, l'espontaneïtat de la infància fa aquesta etapa molt adient per connectar amb la natura. A l’adolescència pot ser més difícil, sobretot si no s’ha fet l’exercici de l’observació conscient i el respecte com a pràctica des de petits. Una de les pràctiques per aconseguir-ho amb els més grans és proposar-los de crear un mapa dels arbres del carrer on viuen, d’una plaça o del mateix barri. “És una manera de connectar-hi de manera activa”, diu Katia Hueso, una experiència que poden completar amb l’ús de les aplicacions de mòbil que existeixen per identificar plantes i arbres.

I per què cal observar la natura que ens envolta? Podem destacar quatre grans motius. El primer, perquè és una activitat gratuïta. Observar els arbres, els ocells, el cel, el que ens envolta no té preu. Literalment. I també figuradament, esclar. El segon, perquè observar la brisa, els ocells que volen sobre nostre o altres elements naturals vol dir percebre informació sensorial, que percebem per tots els sentits. Mirar la pantalla del mòbil no arriba a ser tan sensorial com mirar la natura. El tercer, perquè els beneficis personals passaran per l'adquisició d'habilitats físiques (sobretot relacionades amb l’exercici que es pugui fer) i emocionals (com la serenitat, la tranquil·litat). I finalment perquè conèixer la natura vol dir respectar-la i, per tant, cuidar-la, fet que representarà un benefici propi i també per a les generacions futures.

Proposta de lectura

Dos germans hereten un bosc. Cada un d’ells prendrà unes decisions sobre el que hi farà, i a partir de cada una de les accions, el bosc es transformarà o perdurarà. Sense emetre-hi judicis de valors, la il·lustradora Yukiko Noritake dibuixa el món rural, amb respecte a l’entorn, i la ciutat, que canvia el paisatge natural constantment. I ho fa contraposant-los en cada pàgina, pas per pas. A mà esquerra, la caseta que construeix un germà; a mà dreta, la casa gran amb piscina i molts altres espais, de l’altre germà. I així fins que al final del llibre hi ha un dels dos boscos que és irreconeixible.