Biòloga i mare d’una filla de 12 anys i dues bessones d’11. Viuen a la serra de Guadarrama. Cofundadora d’una escola infantil a l’aire lliure, publica Educar en la naturaleza. Mejores personas para un planeta mejor (Plataforma). www.katiahueso.com
— No sé quina mare seria si visquéssim a la ciutat. No m’hi veig. M’agrada tenir la ciutat a prop perquè hi ha avantatges laborals, administratius i lúdics. Però al final del dia vull sentir la natura al meu voltant, l’olor de les plantes, el cant dels ocells, el vent als arbres. Crec que si visquéssim a la ciutat seria en un barri amb molts espais verds i jardins, i sobretot un lloc on es fessin tolls, tot i que les meves filles ja comencen a no posar-s’hi.
Ets una militant de l’educació en la natura.
— Moltes coses que he pensat i escrit sobre l’educació parteixen del desig d’oferir a les meves filles un món millor. Elles em van fer reflexionar sobre quina herència ambiental deixarem a la seva generació i com podem millorar les coses fent servir l’educació.
Ser pares ens connecta amb la natura, dius...
— Els fills són un mirall que ens permet fer un examen de consciència i una font d’inspiració per millorar en tots els nivells de la nostra vida. I això inclou, com no podia ser de cap altra manera, la relació que tenim amb la natura. Qualsevol pare o mare ha sentit la transcendència de tenir fills, ha entès que ells rebran el món que els deixem i que, com a conseqüència dels nostres actes, gaudiran o patiran.
Uf. En tot cas, passi el que passi, se’n sortiran.
— La nostra acció sobre el planeta és un desastre en potència per als nens. Ells no tenen la capacitat de decidir ni poden canviar la nostra manera de viure. Però és que, a més, en un món globalitzat, l’estil de vida de les societats opulentes com la nostra acaba tenint un impacte en llocs llunyans i afecta altres comunitats que sí que viuen de manera més equilibrada. Dit d’una altra manera, encara que un nen africà sigui menys consumista que un d’europeu, al final també acabarà pagant les conseqüències dels nostres excessos.
En relació a la natura sents gratitud, responsabilitat i compassió.
— Gratitud per tot allò que n’obtenim, ja sigui tan tangible com un tomàquet o intangible com passejar per un bosc. Sento responsabilitat perquè l’hem de cuidar. Penso que nosaltres la necessitem a ella però ella no ens necessita a nosaltres.
I per què cal sentir compassió?
— Hem de ser compassius amb els nostres defectes, així serà més fàcil millorar. La compassió ens permet ser empàtics. Ens ajuda a comprendre i a abraçar.
Educar és, sobretot, observar?
— Educar és un exercici zen, no es pot fer si abans no ens aturem a mirar i reflexionar. Les criatures poden semblar-nos vulnerables, però no hem de creure que les podem modelar al nostre gust. Quan eduquem estem tractant amb persones que des del naixement ja són persones diferenciades. Jo ajudo les meves filles a créixer, cosa que no vol dir que hi pugui projectar les meves preferències. Elles són com volen ser, no com a mi m’agradaria que fossin.
Explica’m un petit miracle.
— La primera paraula que va dir la meva filla gran no va ser cap de les habituals que diuen els nens quan aprenen a parlar. Un dia, estava mirant per la finestra, es va girar i va dir: "ocell".
