Embaràs i salut mental

La salut mental i la salut física tenen una relació directa. Sabem que les emocions impacten en el cos i, per tant, un estat mental i emocional alterat afecta sempre la salut física. Tal com apunta Cristina Pipo, psicòloga de l’Assir Sabadell, “en la dona gestant això pot generar problemes de salut com la preeclàmpsia, problemes en el desenvolupament fetal, retard de creixement, nadons prematurs, baix pes i fins i tot problemes durant el part”. Uns problemes, alerta Pipo, que “s’agreugen quan hi ha un consum de substàncies psicoactives (tabac, alcohol, etc.) i que poden arribar a provocar avortaments espontanis i fins i tot la mort perinatal”.

Tots els professionals sanitaris que visiten la dona gestant són responsables de la seva salut tant física com mental. Tot i això, la que en fa un seguiment més acurat és la llevadora, juntament amb el ginecòleg. Al juny, la Generalitat va aprovar un nou protocol d’atenció de l’embaràs que, entre altres novetats, preveu controlar més l’estat mental de les gestants, ja que abans els exàmens psicològics es concentraven en el postpart. Ara al primer trimestre ja es fa un primer cribratge. “Quan hi ha una detecció de risc se la deriva al psicòleg dels Serveis d’Assistència a la Salut Sexual i Reproductiva (Assir), que es coordinen amb altres serveis com el de salut mental, el CASD (per a drogodependències), els serveis socials i l’atenció primària en funció de les necessitats de la pacient”, explica Pipo, que també és psicòloga de la Corporació Sanitària i Universitària Parc Taulí. Als Assir, ginecòlegs, llevadores i psicòlegs treballen de manera conjunta.

ABORDATGE TRANSVERSAL

Els trastorns mentals perinatals poden afectar fins a un 25% de les dones embarassades, i la depressió i l’ansietat són els més freqüents. Tot i això, s’ha demostrat científicament que l’estrès matern -i en general qualsevol malestar psicològic durant la gestació- pot tenir efectes sobre la salut de la mare i el desenvolupament fetal. Conscient d’aquest factor de risc, Mútua Terrassa compta amb la Unitat de Salut Mental Perinatal (USMP), l’objectiu de la qual és, en paraules del seu coordinador, Xavier Urquizu, “no només atendre i donar suport a les embarassades que tinguin algun problema de salut mental, sinó esdevenir una unitat transversal integrada per psicòlegs clínics, psiquiatres, obstetres, llevadores i treballadors socials que acompanyi aquelles dones que pateixen algun tipus de malestar psicològic al llarg de l’embaràs”. Tal com apunta el també adjunt al servei de ginecologia i obstetrícia de l’Hospital Universitari Mútua Terrassa, “disposant d’una unitat estructurada i amb protocols d’atenció específics, i fent formació i sensibilització de tots els professionals implicats, es pretén millorar els resultats materno-fetals”.

Un dels avantatges de la USMP és que fa seguiment de la dona des de la preconcepció fins a un any després del naixement de la criatura, fet que permet detectar qualsevol tipus de malestar emocional, “que sovint passa desapercebut tant per la mateixa dona i el seu entorn com pels professionals sanitaris”, afirma Itxaso Figueras, psicòloga clínica de la USMP. Per què passa desapercebut? Figueras respon que, “a vegades, per la por al rebuig i l’estigma social que generen; d’altres per la falta de professionals especialitzats, i, sovint, per la falta de reconeixement del problema quan no es tracta pròpiament d’una malaltia, tot i que igualment pugui generar una vivència de la gestació insatisfactòria i resultats perinatals adversos”.

DOL PERINATAL

La USMP també té un programa d’atenció al dol perinatal. Una de les pacients que va haver d’afrontar la mort del seu fill a les 27 setmanes de gestació és la Glòria Santaeulària, de 34 anys. La Glòria recorda aquell 13 de desembre del 2016 com si fos ahir. Mai podrà oblidar tot el que ella i la seva parella, el Dídac, han viscut des d’aleshores. “Tot anava bé, estava de 27 setmanes d’un embaràs de bessons preciós. Em trobava perfectament, tots els controls eren normals. Esperàvem un nen i una nena, la Berta i el Gerard. La nostra vida amb ells ja havia començat, ja érem una família de quatre”, relata. “Emocionalment estava forta i era feliç, molt feliç”, afegeix. Després d’un parell de pèrdues, però, va decidir anar a urgències, a instàncies de la seva mare. Van fer-li una ecografia: “Silenci absolut, només assenyalaven la pantalla i miraven atentament”. Ella es va començar a posar nerviosa i, de cop, la frase: “El cor d’un dels bessons s’ha parat, no hi ha batec”.

“El dia que vam saber que perdíem el nostre fill em van ingressar i la meva ginecòloga va estar al nostre costat; l’endemà ens va venir a veure una psicòloga i mentre vaig estar ingressada va venir a visitar-nos cada 3-4 dies. També vam parlar amb una de les pediatres de la unitat de neonatologia, que ens va explicar què suposava tenir una nena prematura. Fins i tot la pediatra ens va proposar de parlar amb una altra mare que havia tingut una nena prematura”, recorda la Glòria.

La Berta i el Gerard van néixer a les 29 setmanes de gestació. Tot aquest temps, la Glòria va estar ingressada. “Tothom que entrava a l’habitació sabia què passava, mai vam rebre un comentari desafortunat o fora de lloc; notàvem que tots els professionals sabien què estàvem passant i això ens feia sentir acompanyats i compresos”.

EL COMIAT

Un dels moments més importants per a la parella va ser poder-se acomiadar del Gerard. “El dia del naixement, després que pugessin la Berta a l’UCIN, la llevadora ens va portar el nostre fill i ens en vam poder acomiadar. Després ens va portar una targeta amb les seves petjades, la pinça del cordó i el seu braçalet d’ingrés. Un regal preciós que tenim emmarcat a casa”, recorda la Glòria. Tot i el dolor i la impotència, això va donar-los força per encarar la recuperació de la Berta: “És un tràngol molt difícil de processar, però tampoc podíem enfonsar-nos perquè la Berta seguia amb nosaltres”.

La Glòria va estar més de tres setmanes ingressada i la seva filla, gairebé dos mesos. Quan li van donar l’alta, a la Glòria van derivar-la a una psicòloga especialitzada del seu CAP, amb qui continua visitant-se un cop al mes. Allà troba l’espai per explicar com se sent, què pensa, com ho porta, etc. “El simple fet de parlar-ne ajuda, sobretot tenint en compte que tothom es fixava en la Berta i ens donava l’enhorabona, però que ningú volia parlar del nostre fill mort”, diu. La psicòloga també va donar-los idees de com exterioritzar o expressar el que sentien, de com gestionar el dolor i aprendre a viure amb la pèrdua del seu fill. Una experiència gens fàcil tot i que han sigut capaços de fer-ne la seva pròpia lectura: “Hem integrat la nostra història i hem acceptat que la nostra família és diferent. Som els pares de la Berta i el Gerard. Al Gerard sempre el trobarem a faltar i la Berta ens alegra cada dia”.

Senyals d’alarma que demanen actuar

SEGONS CRISTINA PIPO, PSICÒLOGA DE L’ASSIR SABADELL, LES PERSONES PRÒXIMES A LA DONA GESTANT HAN DE SER RECEPTIVES A UNA SÈRIE DE CANVIS:

• Deixar de fer coses que abans li agradaven, si físicament les pot seguir fent.
• Disminuir les relacions socials, arribant de vegades fins i tot a l’aïllament.
• Problemes amb l’alimentació (dones que no guanyen pes durant la gestació).
• Pèrdua d’il·lusió, fins i tot amb coses relacionades amb el seu nou rol com a mare.
• Descuidar la seva pròpia imatge.
• Evitar parlar del que comporta tenir un fill o de l’embaràs.

PER A PIPO, ELS FACTORS QUE DESENCADENEN TRASTORNS AFECTIUS DURANT L’EMBARÀS SÓN:

• L’edat de la dona (dones molt joves o molt grans).
• La situació sociofamiliar, laboral i econòmica.
• La relació de parella.
• Antecedents mèdics i psiquiàtrics personals.
• Antecedents psiquiàtrics familiars.
• Problemes previs durant els embarassos i parts anteriors.
• Història de recerca d’embaràs (embaràs no desitjat, pro blemes de fertilitat, avortaments previs...).