Reproducció assistida: pas a pas d'una carrera d'obstacles

BarcelonaUna de cada sis persones té problemes d’infertilitat, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), i un de cada 10 nens ja neixen per tècniques de reproducció assistida a l’Estat —el 2022 van ser 39.546 nadons, segons la Societat Espanyola de Fertilitat (SEF), nascuts de 167.195 cicles de fecundacions in vitro (FIV) i 31.635 inseminacions artificials (IA)—. Encara que l’èxit d’aquestes tècniques és indiscutible, les xifres ja deixen entreveure que passar per un procés de reproducció assistida no és bufar i fer ampolles. Les taxes d’èxit, que depenen de l’edat i d’altres factors, són del 13,7% en cas d’inseminació artificial, i del 43,8% en cada cicle d’in vitro que arriba a la transferència embrionària (quan es deposita l’embrió a l’úter), cosa que succeeix en un 60% dels cicles iniciats.

Francesc Fàbregues, metge especialista en ginecologia i obstetrícia a l’Hospital Clínic, assumeix responsabilitats. “Hi ha hagut avenços importants, l’accés a les tècniques és fàcil, hi ha hagut molta innovació. Potser per això, d’alguna manera, hem transmès que era més fàcil del que realment era —explica—. Hem trivialitzat una mica que no n’hi ha per a tant, i no és així. Té una càrrega emocional brutal, incerteses terribles, i tot i que ha millorat molt, hi ha un percentatge que no aconsegueix l’objectiu”. El doctor és partidari d’explicar el procés molt bé des del principi perquè pot portar “frustracions i desencís”. Darrere el doctor, a la consulta, hi ha tot de fotografies de nadons que han nascut gràcies a tècniques de reproducció assistida. Tot i que en són molts, Fàbregues conclou: “Si pengéssim en una paret els fracassos, potser ocuparia molt més del que veus allà”. Cada estimulació és —diu— “com una partida de cartes”: “Hi ha nous òvuls, a vegades fecunden, a vegades s’implanten, i a vegades no”.

“És un fals mite pensar que no passa res si posposo la maternitat; m’hi poso als 40 i em faig una FIV”, afegeix Ana Polo, cap de servei de medicina reproductiva a l’Hospital de Sant Pau i la Fundació Puigvert, que recorda que en edat fèrtil, entre els 20 i 25 anys, la taxa de fertilitat és del 25% si es tenen relacions sexuals durant l’ovulació sense cap afectació en la fertilitat. Tot i que amb la reproducció assistida s’estan millorant molt els resultats, l’endarreriment de la maternitat fa que baixin aquestes taxes, que amb 40 anys voregen el 20% per transferència amb una in vitro. Encara que s’assoleixi l’objectiu, els avortaments es produeixen en un 22% dels casos, una xifra semblant a la dels embarassos naturals.

Una carrera d’obstacles

L’impacte emocional de l’estimulació ovàrica —les fins a tres injeccions simultànies amb hormones durant 10-12 dies en horari regular—, el malestar i la inhabilitació d’entre 24 a 48 hores després de la punció ovàrica —una operació amb sedació anestèsica—, l’angoixa de l’anomenada betaespera —els 15 dies que les pacients esperen després del procés per fer-se la prova d’embaràs—, són segurament les fases més difícils d’una FIV. És un procés que Polo descriu com “una carrera d’obstacles” (vegeu la infografia) i que pot tenir un impacte psicològic en les pacients. També en les parelles —afirma Fàbregues­—, les posa “en una situació hostil molt difícil de gestionar” i “n’hi ha que se separen durant el procediment”.

A això s’hi afegeix el cost econòmic si es fa per la sanitat privada, en què un procés d’in vitro pot tenir un preu de 8.000 euros per cicle aproximadament, si se suma el preu de la medicació. S’hi troben obligatòriament les pacients que han esgotat els dos intents a la sanitat pública, les que tenen més de 40 anys o les que ja tenen un fill per embaràs natural. També les que no poden sostenir les llistes d’espera de la sanitat pública, actualment d’entre 6 i 12 mesos aproximadament, a l’espera d’una llista única que faci de via d’entrada per a tots els serveis de reproducció assistida dels hospitals catalans.

Un problema social

Com que “el rellotge biològic no coincideix amb el social”, Polo considera que cal apostar per una educació sexual perquè les dones “sàpiguen en quin moment començaran a tenir menys fertilitat i puguin planificar la seva descendència”. Ara bé, no es pot anar en contra de la realitat social, apunta: “Cada cop tindrem dones més grans. Espanya és el país que té més dones de 40 anys embarassades i amb fills d’Europa”.

I és que els experts coincideixen en el fet que la reproducció assistida gairebé no existiria si no hi hagués un endarreriment cada vegada més exacerbat de la maternitat. Els motius són, segons l’última enquesta de fecunditat de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), la suma de les raons laborals, de conciliació de la vida familiar i laboral, i les econòmiques, en un 30% dels casos; a més del fet de no tenir parella estable. “Estem solucionant un problema social, no mèdic”, afirma Fàbregues.