Entrevista

Maria Climent i Míriam Aguilar: “No pots oblidar que has estat anys intentant ser mare però això no vol dir que no puguis estar bé”

Autores de 'Mai és una paraula molt lletja. Una història d'infertilitat' i '¿Y ahora qué? Una reflexión sobre la no maternidad por circunstancias'

8 min
Maria Climent i Míriam Aguilar.

BarcelonaAdonar-se que no hi havia res escrit sobre la infertilitat –o que hi havia molt poca cosa– és el que va moure la Maria Climent i la Míriam Aguilar a visibilitzar les seves històries d'infertilitat. Climent, escriptora i traductora, acaba de publicar Mai és una paraula molt lletja (Ara Llibres), en què relata la seva llarga travessia fins a arribar a la maternitat després de set anys i múltiples tractaments de reproducció assistida que van culminar amb el naixement de la seva filla. Però les històries d'infertilitat no sempre acaben amb un nadó als braços i aquesta realitat molt menys visible també existeix i és la que reivindica Míriam Aguilar des del seu activisme a xarxes, que ara s'ha traduït també en un llibre: ¿Y ahorá qué? (Koan).

Totes dues contribueixen a trencar tabús i els seus llibres també serveixen per acompanyar altres dones. "Jo em vaig sentir molt sola durant tot aquest procés i m'hauria agradat llegir un llibre com aquest d'algú que estigui passant pel mateix", diu Climent. Les hem ajuntat per parlar d'infertilitat.

Quan mireu enrere, què ha sigut el més difícil de tot el procés que heu viscut?

Míriam Aguilar: Per a mi, van ser els anys que vaig estar intentant ser mare. Van ser els anys en què em vaig sentir més sola, més jutjada, més pressionada i més trista. Hi va haver un moment en què ja vaig començar a connectar una mica més amb mi mateixa i amb els meus límits, perquè tot t’empeny a seguir i seguir... Fins que un dia em vaig escoltar i em vaig dir que no volia fer res més perquè sentia que tot el que jo volia fer ja ho havia fet, ho havia provat i no havia sortit i volia donar-me l’oportunitat de veure com és no ser mare després d’haver-ho desitjat.

Maria Climent: Són moltes coses però potser les decepcions, els disgustos monumentals que t’emportes després de cada negatiu en un procés de reproducció assistida. Potser estàs treballant a l’oficina i reps una trucada en què et diuen que és negatiu i et quedes allà absolutament sola en la teva devastació, i això és duríssim.

Les dues dieu que us heu sentit soles. Com podem acompanyar la infertilitat?

M.C.: Jo crec que se n’ha de parlar i possiblement l’Estat també podria fer alguna cosa perquè partim del problema que a partir dels 35 anys la fertilitat d’una dona decau però les condicions que hi ha a la nostra societat per tenir una vida estable abans dels 35 anys són molt complicades, i això està endarrerint la maternitat i cada cop més dones es troben amb problemes d’infertilitat. Els governs han de deixar d’ignorar aquest problema. Tenim taxes de natalitat baixíssimes i a la vegada moltes dones en edat fèrtil volen ser mares i no poden. Quina paradoxa és aquesta?

M.A.: Estem tractant la infertilitat com un problema individual i és un problema social, col·lectiu. La forma d’acompanyar és molt complicada, perquè hem de tenir en compte també que a moltes dones que estan en aquests processos els costa expressar-ho perquè, quan ho fan, de seguida reben el judici o els consells que no han demanat. Llavors hi ha d’haver un equilibri entre nosaltres, com a dones: obrir-nos i treure’ns aquesta vergonya de no poder ser mares i que la societat entengui que es pot acompanyar simplement escoltant.

En els dos casos, la vostra infertilitat era d'origen desconegut. No saber la causa ho fa més dolorós o més difícil d'acceptar?

M.C.: Jo crec que sí. A mi m’hauria agradat que m’haguessin dit "Mira, fas trombosis, pren-te una pastilla i ja no les faràs" o "Tens una trompa obstruïda, la desobstruïm i ja està". Però no saber-ho és un intent darrere l’altre i vas a cegues. I llavors penses "Si no tinc cap problema, què tinc? Mala sort?"

M.A.: Està molt bé que et diguin que no tens res perquè vol dir que estàs sana però, alhora, també volia, com la Maria, que em donessin un motiu per poder trobar una solució. És molt frustrant perquè, com diu ella, llavors per què és? Mala sort? I això et fa sentir desgraciada: les altres poden però jo no puc.

L'escriptora i traductora Maria Climent

Maria, el teu procés va ser en dues etapes i en dues clíniques diferents. En la primera vas fer sis inseminacions artificials i una fecundació in vitro, que no van funcionar, i llavors vas decidir fer una aturada i canviar de clínica. Com va ser la vostra relació amb les clíniques de reproducció assistida?

M.C.: La noia de recepció és qui més calidesa em donava. En tot el procés no he plorat, però recordo que vaig plorar quan em vaig acomiadar d’ella perquè era l’única amb qui jo havia connectat. Crec que plorava els anys d’acumulació i un fracàs com una catedral. Llavors vaig congelar la decisió, la vaig posar en un calaix i vaig continuar amb la meva vida durant dos anys, bastant més relaxada, fins que ho vaig tornar a intentar i vaig canviar de clínica. I, en aquesta altra, bastant millor. Primer, perquè vaig acabar tenint la meva filla, però també el tracte humà va ser molt diferent.

M.A.: Jo només he fet un tractament de reproducció assistida, que va ser per ovodonació després d’haver tingut quatre avortaments de repetició. El que recordo és la sensació de tenir molt clar que aquell no era el meu camí. Després de tot el temps que portava intentant-ho de forma natural, allò va ser el que em va donar la força per dir "Prou, s’ha acabat. És l’últim intent".

La Míriam es va posar un límit. Gairebé deu anys després de conviure amb la infertilitat, ella i la seva parella van decidir deixar d’intentar-ho. A l'epíleg del seu llibre la Maria dedica unes paraules a totes les dones que han desitjat ser mare i no ho han aconseguit: "I ho heu deixat córrer. Hi heu renunciat. Aquest, per mi, és el veritable coratge. Jo no he hagut (per ara) de topar amb el meu límit. El temut límit. El saber dir fins aquí. [...] Des d'aquí la meva sincera admiració". Per què aquestes paraules?

M.C.: Durant tots aquests anys el que em feia més por de tot era haver de renunciar a l’opció de gestar. Però tampoc volia que la meva vida es convertís en allò i no gaudir de la resta de la meva vida. Perquè al final això és com una escurabutxaques. Penses "Hi dec ser a prop, vinga un altre intent". Però cada intent són 5.000 euros. A més de posar el teu cos i passar per processos superdolorosos. Per tant, t’has d’anar revisant i preguntar-te fins a on vols arribar. Em vull posar un límit? Si em proposen una donació, diré que sí? També em donava cert marge per ser una mica flexible. I també era molt conscient que després de caminar tot aquest túnel podia no tenir sortida i haver de girar cua després d’haver-ho provat durant set anys. Sabia que això podia passar i em feia molta por la frustració que podia sentir. Del segon tractament de fecundació in vitro van resultar set embrions. Els dos primers van anar malament i el tercer és la meva filla. I el meu límit l’havia establert en aquests embrions. Si cap funcionava, aquí acabava l’aventura. Ja tinc una edat, m’he deixat molt de temps i molts diners, quasi una dècada en què no he fet viatges, no he sortit, no he anat a festivals... És una càrrega mental i una motxilla. Per sort, va néixer ma filla. I per això l’epíleg del llibre està dedicat a les que sí que van haver d’enfrontar-se a aquesta decisió que a mi em feia por.

M.A.: Jo era de les que deia "Si no puc ser mare, em moro". I no, per no ser mare no mor ningú. Els límits els vaig anar posant en relació amb el que m’anava passant. Quan vaig prendre la decisió de parar és perquè estava en pau amb mi mateixa. Sentia que havia fet tot el que havia pogut i també hi havia una cosa dins meu que em deia "Jo mereixo estar bé, mereixo ser feliç". Que no vol dir que no ho fos, no vaig deixar la meva vida pendent per tenir un fill, però sí que era una constant, perquè sempre tenia allò al cap i era molt difícil gestionar-ho. I vaig dir "Fins aquí, no sé què vindrà ni què passarà", però en prendre la decisió vaig sentir un alliberament. I per a mi no significa tornar enrere sinó anar cap endavant perquè tot allò ja és passat i tu no ets la que eres abans.

Miriam Aguilar ha publicat "¿Y ahora qué? Una reflexión sobre la no maternidad por circunstancias"

Aquesta és una realitat que no es mostra i hi ha altres finals feliços.

M.A.: Quan jo vaig prendre la decisió vaig pensar "No pot ser que sigui l’única dona del món que ha intentat ser mare i no ho ha aconseguit". I per això sempre poso molta força en la necessitat de tenir referents. ¿Per què no puc dir que he volgut ser mare i no he pogut ser-ho? Hi ha dies que m’encantava contestar això [quan la gent preguntava si tindria fills]. Prendre la decisió em va donar molta força a explicar les coses tal com eren. Tenia 41 anys quan vaig decidir no seguir, podia haver continuat, hi havia alternatives, però és que no vaig voler. Som una societat que no accepta la frustració. Cal acceptar que hi ha coses que no passaran per molt que posis tot de la teva part. A veure, ha sigut un procés. He estat fent teràpia i també m’he format com a terapeuta, he fet un procés molt bèstia de desenvolupament personal i de creixement. I entenc que hi ha dones que no ho estan vivint com jo. Em sento una privilegiada perquè he pogut fer tot això, que m’ha ajudat a estar com estic avui dia. Jo avui estic feliç, tranquil·la, en pau i il·lusionada per la vida. No sento por d’envellir sense fills, estic molt connectada amb el dia a dia. Òbviament, hi ha una cicatriu d’aquesta ferida. No pots oblidar que has estat vuit anys intentant ser mare i tot el que has posat per ser-ho, però això no vol dir que no puguis estar bé.

Com convivíeu en el seu moment amb els embarassos del voltant?

M.C.: Amb tota la dignitat possible! Te n'alegres per l’altre però hi ha una part que penses "Hòstia, jo per què soc tan desgraciada?" La meva millor amiga va tenir dos fills en tot aquest temps i me’ls estimo, però en aquell moment et sents bruta per tenir enveja. És com mirar-se el món a l’ombra.

M.A.: Totes les meves amigues es van quedar embarassades, fins i tot les que deien que no volien. I la meva germana, esclar. Vam viure la seva maternitat i la meva no maternitat a la vegada. Vam parlar molt, ens vam revisar molt, què necessites tu, què necessito jo i quan calia li deia que no la podia acompanyar perquè no ho podia suportar. I enfadant-nos, també. A totes les dones que acompanyo sempre els dic el mateix: "Les emocions no es trien, tu no estàs obligada a alegrar-te'n". Si la teva germana o la teva amiga es queda embarassada i tu no te n'alegres, no et fustiguis. Tens dret a no alegrar-te'n. Potser en aquell moment estàs sentint tristesa, enveja i està bé, no passa res, deixa-t’ho sentir. Després la cosa anirà canviant.

Com esteu ara?

M.C.: Per a mi ara és una època passada i superada, i també costosa i dolorosa. Es barrejaven moltes coses, ja que també s’ajuntava la malaltia [pateix esclerosi múltiple]. I és el que deia abans la Míriam, és com una cicatriu. És com haver passat una cosa traumàtica, però ha valgut la pena perquè ara tinc la xiqueta. Penso que tant de bo no ho hagués hagut de passar, però ho tornaria a passar sabent que la tindria a ella.

M.A.: És curiós perquè jo tinc la mateixa sensació: sento que això que m’ha passat m’ha portat on soc avui. No m’alegro del que m’ha passat, però sí que m’alegro del que he fet amb el que m’ha passat i en la persona en què m’ha convertit. M’ha permès conèixer parts de mi que no sabia que existien: no sabia que sabia escriure, comunicar-me... M’he pogut formar i estic acompanyant dones. Ha sigut un procés de la meva vida i l’he integrat. L'objectiu final de totes les dones que intentem ser mares és tenir un fill, però a vegades no arriba i arriben altres coses.

stats