Celia Padilla: "Un part no és una cursa i l'oxitocina no s'acaba d'entendre bé amb els rellotges"

BarcelonaEl meu embaràs va ser, en general, molt bo. Vaig tenir la sort de sentir-me físicament bé, així que els nou mesos van passar gairebé sense que me n'adonés.

Segur que vas passar moments millors que altres.

— El millor moment segurament va ser el segon trimestre. Tenia més energia i no vaig patir la son ni el cansament que vaig sentir el primer trimestre. Ara, si t'he de dir moments durs, van ser a l'inici de l'embaràs, amb les primeres ecografies i les primeres proves. Llavors sentia la incertesa que tot anés bé.

I els mesos finals com van anar?

— Cap al final de l'embaràs, quan el cos ja pesa molt i costa dormir, apareixen algunes molèsties físiques, com la necessitat d'anar al lavabo cada mitja hora. Però, malgrat que jo soc llevadora, va haver-hi aspectes que em van sorprendre.

Com ara?

— La intensitat emocional de tot el que sentia —el que era bo i allò que no era tan bo. Entenia perfectament la teoria dels meus canvis hormonals, però quan em va tocar viure'ls en primera persona vaig comprendre que no tot es pot racionalitzar ni controlar.

Alguna lliçó valuosa?

— Mira, una cosa que vaig aprendre que no apareix en els llibres va ser la importància d'acceptar i lliurar-se al procés que vius sense pretendre lluitar en contra. A vegades volem planificar cada pas, però la maternitat ens convida a rendir-nos una mica, demana confiar més i controlar menys.

Vas tenir por?

— Sí, vaig patir pors de diferents tipus i entenc perfectament les dones que en pateixen. El meu consell és intentar normalitzar-les. Les pors no són un error o una mostra de debilitat. És al contrari. Són part del procés d'adaptació emocional que comporta la maternitat.

I com les vas afrontar?

— En el meu cas, les vaig afrontar parlant-ne molt. Amb la parella, amb les amigues i amb la meva llevadora de referència, que era la persona a qui podia confiar totes les meves paranoies. No em vaig quedar res dins. També em va ajudar escriure, això em va permetre endreçar tot el que sentia i agafar una mica de perspectiva.

Trobes que la por és valuosa.

— Sí. Els sentiments de por, tot i que són incòmodes, t'obliguen a mirar dins teu, a preparar-te emocionalment, a revisar els teus límits. El problema amb les pors és quan deixen de ser un senyal d'alerta i t'angoixen de manera persistent o et paralitzen. Si és el cas, cal demanar ajuda professional.

De tots els sentiments foscos, quin va ser el més difícil de controlar?

— La culpa avançada. El pensament de si seria capaç o no de vincular-me amb el nadó, el pensament que si no es creava un vincle molt fort seria una mala mare. També sentia que cada decisió que prenia havia de ser perfecta i que qualsevol error afectaria la criatura. Tot això no deixa de ser part de la responsabilitat que sentim les mares.

Com recordes el dia del naixement?

— Va ser el dia més intens de la meva vida. Recordo l'emoció de saber que en poques hores coneixeria el meu petit. Però el moment més bonic va ser quan el vaig tenir en els meus braços per primer cop. És la sensació de "ja ets aquí" i poder dir en veu alta "ho he aconseguit". Va ser indescriptible. Havia acompanyat el meu fill des de feia mesos i, de cop, el veia. Em vaig sentir molt poderosa per haver estat capaç d'haver-lo portat a la vida.

Hi ha res que hauries fet diferent?

— Si ara pogués tornar enrere, segur que confiaria més en el meu cos. Va haver-hi moments que vaig voler estar massa pendent de tots els detalls tècnics i ara sé que m'hauria pogut deixar anar molt més, que hauria d'haver confiat més en l'instint. Un consell important és que cada dona respecti el seu propi ritme. Cal no deixar-se arrossegar per la pressa ni la pressió externa. Un part no és una cursa i l'oxitocina no s'acaba d'entendre bé amb els rellotges.

Explica'm un moment inoblidable.

Recordo amb molta claredat el primer cop que el Nico va esclatar a riure. Va ser la meva germana qui va fer que es petés de riure fent-li unes ganyotes que, per algun motiu, el van fascinar molt. Recordo el so net, inesperat, de la seva rialla, un so que em va travessar. Vaig sentir com si, en un instant, tot es col·loqués al seu lloc.