Així fa de mare

Elena Crespi: "Es parla molt de sexe, però es fa des de la superfície"

Psicòloga especialitzada en sexologia, teràpia de parella i d’altres models de relacions, psicòloga perinatal i mare del Lluc i la Leia, de 10 i 6 anys. Fa classes a la Universitat de Vic. Amb Sílvia Catalán publica 'I ara què li dic. Respostes a preguntes incòmodes sobre sexualitat (que et poden agafar en calces)', un manual per poder respondre qüestions complicades. Totes dues també realitzen el pòdcast 'Histèria col·lectiva' de 3Cat. Altres llibres seus són 'Alimentar la bèstia. Pressió estètica i ordre patriarcal' i 'Confidències. Un viatge per la teva sexualitat'

Elena Crespi
19/05/2025
3 min

BarcelonaEncara ens resulta incòmode parlar amb els fills de sexe perquè a la meva generació ens van educar en el tabú i el silenci. Som mares, pares, xares —nom per descriure persones no binàries que tenen criatures— nascudes en l’etapa prèvia o en plena Transició i la nostra motxilla està carregada de la moralitat cristiana que va alimentar la sexualitat en aquells temps.

I com es pot vèncer aquesta incomoditat?

— Primer hem d’acceptar que la tenim i llavors, amb la incomoditat a sobre, no deixar d’aprendre i parlar de sexualitat, anant a una profunditat on no hem arribat, encara. Actualment es parla molt de sexe, però es fa des de la superfície i de manera quantitativa, com si la sexualitat només tingués a veure amb quantes vegades he tingut relacions sexuals, amb quantes persones i quantes coses noves hem fet. I la sexualitat va molt més enllà de tot això. Hem de trobar l’equilibri entre naturalitzar la sexualitat com per poder-ne parlar i preservar la intimitat individual de cadascú.

Però a tu et fa vergonya parlar de sexualitat entrant en detalls?

— Crec que a totes ens passa. Inclús a les que ens dediquem a l’educació sexual. Sempre hi ha la pregunta que no t’esperes i que no saps ben bé com respondre. Però a mi m’encanta que em passi perquè així em poso a prova. Hi ha moments que m’he trobat invocant-me a mi mateixa quan la meva canalla m’ha fet alguna pregunta que m’ha sorprès. Paro un moment i penso “què faria la Crespi?”, i llavors intento aplicar les recomanacions que jo he donat tantes vegades a altres persones. Quan et pregunten és un moment fantàstic per aprofitar i donar una mica d’informació de més. Una mica i prou, perquè si vols aprofitar per tenir la conversa voldran fugir.

Pots explicar-me alguna situació concreta?

— Un dia en Lluc em va demanar si li ensenyaria com és un preservatiu. Com qualsevol mare el primer que vaig pensar va ser “ostres, és bo que li ensenyi com és?” i llavors vaig tenir clar que oferir la informació quan es té la curiositat és clau per poder establir una bona confiança —i no entrar en pànic quan ens demanen coses així. L'última cosa que la Leia m’ha preguntat sobre sexualitat ha estat la següent: “Mama, perquè a algunes dones els hi tallen el clítoris?”.

Això, per què?

— Aquesta és d’aquelles preguntes difícils de respondre perquè has d’explicar que hi ha persones que volen fer i fan coses que no estan ben fetes, que fan mal al cos de les persones i no està bé. De passada, es pot aprofitar per parlar de límits, consens i de què pot fer una persona i què no pot fer. És un moment per fer prevenció dels abusos sexuals, per exemple.

En què consisteix, per tu, ara mateix, fer de mare?

— Ara mateix implica gaudir, perquè tenen una edat en què podem mantenir converses meravelloses. També implica compartir activitats que ens agraden com mirar sèries i pel·lícules. Fer de mare també implica que el temps se’t mengi i el dia a dia sigui una mica atabalat perquè els horaris escolars i laborals són un puzle molt complicat. Però quasi sempre compartim tots els àpats junts i això és un gran luxe. I, no t’enganyaré, fer de mare també és enfadar-se i, en algun moment, desesperar-se.

Ser psicòloga t'ajuda a fer de mare?

— Escoltar tantes històries m’ha ajudat a relativitzar, a tenir més calma i a buscar recursos quan els necessito. Intento no capficar-me gaire i ser força resolutiva davant de les situacions que anem vivint. Penso que sempre estic en procés d’evolució perquè hi ha moltes situacions que encara no he viscut i que no sé com resoldré. No puc evitar pensar que se’ns acosten uns anys mogudets —els de l’adolescència— i tinc l’esperança que a casa hagin après a manegar aquesta etapa vital de la millor manera possible.

Com bé dius, la paraula clau és calma.

— Intento ser flexible i anar-me adaptant als canvis. Una altra de les armes que la psicologia m’ha donat és entendre que la realitat és complexa, que les coses que ens passen són multifactorials i que res no es resolt d’un dia per l’altre. Ara, si anem veient què influeix en tot allò que ens passa, sí que podem anar resolent problemes.

stats