Ser mare quan pots i no quan vols

Les parelles de més de 30 anys que ja porten un temps junts però no tenen fills, en un moment o altre se senten dir que quan pensen formar una família... Que si se’ls covarà l’arròs, que si és el millor del món i quan voldran no podran...

Cada vegada hi ha més dones que decideixen no tenir fills i, cada vegada més, les dones que en volen tenir tenen més dificultats per fer-ho. Cada any neixen menys nadons. A Catalunya el 2018 van néixer 63.174 infants, un 5,4% menys que l’any anterior. I l’edat mitjana de les dones que tenen el primer fill va arribar als 32,23 anys. Això vol dir que moltes dones pareixen per primera vegada més enllà de l’edat fisiològica normal, que se situa entre els 20 i els 30 anys. De fet, l’estat espanyol és el país en què l’edat de les mares primerenques és més elevada. I no només això, sinó que el nombre mitjà de fills per dona també es va reduint any rere any. Actualment és d’1,30, la qual cosa vol dir que moltes dones no tenen tots els fills que voldrien. Hi ha estudis que indiquen que una de cada quatre catalanes es quedarà sense tenir fills.

De tot això en parla la periodista Noemí López Trujillo en el seu llibre El vientre vacío (Capitán Swing), on argumenta que un dels principals motius és la incertesa personal, laboral i econòmica. Ho explica a partir de la seva pròpia experiència, ja que amb 30 anys es va quedar sense parella i sense feina. També reflexiona sobre el negoci que hi ha darrere d’aquesta maternitat tardana, com la congelació d’òvuls i els tractaments de fertilitat.

MAI ÉS EL MOMENT

La Mireia ara té 35 anys. Sempre ha tingut clar que vol ser mare i de més d’un fill, però no va ser fins fa poc que es va adonar que comença a tenir una edat en què el rellotge biològic la pressiona. Té una parella més o menys estable i més o menys va treballant, però no ha trobat el moment de quedar-se embarassada perquè fins ara ha tingut la sensació que encara hi havia temps. Quan va ser conscient que no en tenia tant, de temps, va anar a informar-se sobre la possibilitat de congelar òvuls, però diu que no ho pot assumir econòmicament i, a més, “tampoc et poden garantir que seràs mare”, assegura. Des de fa uns mesos ha intentat relaxar-se pensant que si finalment la biologia no l’acompanya, adoptar també li sembla una molt bona opció. D’aquesta manera continua la seva vida, prioritzant el que sap que quan sigui mare potser no podrà fer.

L’Esther Vivas també és periodista i és l’autora del llibre Mama desobedient (Ara Llibres), on també assenyala com a principal causa de la maternitat tardana la crisi econòmica que hem patit durant els últims anys. Els factors que influeixen en aquesta tendència, explica Vives, són diversos. D’una banda, els joves tenen més dificultats per marxar de casa els pares i també acaben d’estudiar més tard per intentar estar com més formats millor per aconseguir una bona feina. Si tenen la sort de treballar, moltes vegades tenen una feina precària i inestable. Gairebé un de cada tres joves d’entre 15 i 29 anys a Espanya és a l’atur. És el país de la Unió Europea amb una proporció més alta de joves que treballen amb un contracte temporal, un 56,4%, i un 64,2% ho fa a temps parcial de manera involuntària, perquè no troben una feina de jornada sencera.

I quan es volen emancipar i anar a viure amb la parella els resulta pràcticament impossible, perquè l’accés a l’habitatge també és un factor determinant. Els preus del lloguer i de compra fan que només alguns es puguin permetre embarcar-se en el que suposa una hipoteca o un lloguer encara més car.

FALTA DE SUPORT

A tot això s’hi ha d’afegir el poc suport que reben les mares al món laboral. Segons Esther Vivas, la maternitat es penalitza al mercat de treball: “Tenir fills suposa un impacte negatiu en la teva trajectòria professional”.

I si no estàs treballant, no tens dret a una baixa per maternitat ni tampoc a altres ajudes que només et donen si cotitzes. Segons Noemí López Trujillo no hi ha estructures que facin possible que puguem tenir cura d’altres persones. Amb aquest panorama de fons, Esther Vivas assegura que, si volem que tenir fills sigui un dret i no un privilegi o una utopia, és imprescindible canviar la percepció de la maternitat: “Cal valorar i donar visibilitat a aquesta feina, sense idealitzar-la, i canviar el mercat de treball perquè incorpori l’experiència materna i no hi sigui hostil, com passa ara”.

Quedar-se embarassada a partir dels 35

Els experts alerten que la capacitat reproductiva de les dones a partir dels 35 anys es redueix significativament. Sobretot repercuteix en la reserva ovàrica (quantitat dels òvuls) i en la qualitat. Per això amb l’edat sorgeixen més problemes per concebre fills i sovint es requereixen tractaments de fertilitat i de reproducció assistida. Però, a més, augmenten els riscos: més avortaments, parts prematurs o per cesària, malformacions, anomalies cromosòmiques del nadó... I l’embarassada també té més risc de patir hipertensió i diabetis gestacional. La Joana va ser mare de la primera filla als 35 anys. Tenia una feina més o menys estable i una parella que també volia tenir fills. En volien tres. Quedar-se embarassada de la primera filla no va ser difícil. Quan la nena ja tenia un any van començar a buscar un segon embaràs. No volien esperar “per no ser pares massa grans”. Quan portaven uns mesos intentant-ho, es van començar a preocupar i van anar al ginecòleg. Els van fer proves i els resultats deien que la qualitat de l’esperma d’ell no era gaire bona i que la reserva ovàrica de la Joana era bastant baixa. No obstant, els van dir que ho continuessin intentant. “És molt difícil viure-ho amb tranquil·litat”, explica la Joana, que reconeix que allò va generar tensió a la parella. Finalment ho van aconseguir i les dificultats no els van aturar per intentar un tercer embaràs. Llavors la Joana ja tenia 38 anys. Al cap d’uns mesos van aconseguir-ho, però va patir un avortament. Va ser molt dur però no es van rendir, explica. Passaven els mesos i finalment van tornar a anar al ginecòleg, que ja els va confirmar que calia algun tractament de reproducció assistida. Van tenir dubtes, perquè era una despesa econòmica molt gran, però van decidir tirar endavant el procés. “És un tràngol molt gran a nivell emocional”, assegura la Joana, que compartia les vivències amb altres dones que passaven pel mateix. Amb la diferència que, cada vegada que el tractament fallava, ella arribava a casa i es podia abraçar a les seves filles, mentre “per a les altres dones el desconsol era total”. Es va marcar provar-ho fins als 40 i a l’última se’n van sortir. “Però no tothom té tanta sort”, reconeix.