Ara que aviat serem pares i que totes dues tauletes de nit s’han convertit en una biblioteca de puericultura, a casa ens ha cridat l’atenció que pràcticament tots els llibres van dirigits a les mares. Les dones. Sembla com si la maternitat fos una extensió de l’embaràs en què el nadó continua sent majoritàriament cosa teva. De fet, la idea que l’embaràs només el viu la dona ja la trobo alarmant. Les aplis per seguir l’evolució del fetus es dirigeixen exclusivament a la dona. El meu marit es va entretenir a buscar i finalment en va acabar trobant una, una entre desenes, que podia configurar perquè se li dirigís a ell amb notificacions del tipus “la teva parella està de 23 setmanes”.

A cal metge de vegades amb prou feines li diuen hola. Que sí, que la biologia no es pot negar i no deus pas voler que li facin l’ecografia a ell, d’acord. Però quan anem al ginecòleg també em pregunten com em sento. Em donen espai perquè expliqui si estic deprimida o angoixada o si tinc insomni. I aquestes són coses a les quals, hormones a part, el meu marit també està exposat. Com ens organitzarem, com ens sentirem, com pagarem les factures mentre intentem estalviar per algun dia, algun dia, potser, poder comprar un pis, com serà la vida amb un miracle fràgil a les mans... N’hi ha per tenir-ne una miqueta, d’insomni, no? Doncs resulta que la vivència de l’embaràs és irrellevant si no tens úter. Una vegada més, les nostres tendències culturals reforcen una base biològica que és innegable i, en lloc de facilitar la implicació del futur pare en un procés que és inevitable que visqui des d’una certa distància, encara l’allunyen més de la (pre)paternitat.

Sembla com si la maternitat fos una extensió de l’embaràs en què el nadó continua sent majoritàriament cosa teva

Sembla que el part hauria de salvar aquesta distància. El nadó que la mare fa mesos que sent bellugar-se-li a la panxa i que el pare s’ha de conformar a notar contra el palmell de la mà trenca la barrera i surt a respirar per primera vegada. Un cop tallat el cordó umbilical, el nadó ja és una mica menys de la mare i una mica més del món. Esclar que el lligam amb la mare és innegable i ferotge, perquè en depèn ni més ni menys que la supervivència. El meu suggeriment no és, en cap moment, que pare i mare hagin de tenir el mateix rol en les primeres setmanes de vida del nadó. El que sí que em sembla, però, és que no es dona prou espai al pare. El meu corpus de recerca es limita a una desena de llibres sobre l’embaràs, el part, l’alletament i el primer any de vida del nadó, unes quantes visites a ginecòlegs i llevadores, cinc o sis sessions informatives a l’hospital, dues aplicacions per seguir l’embaràs, moltes pàgines web i l’observació atenta del meu entorn més o menys proper. I la meva conclusió és que, en general, encara avui el concepte de la paternitat en l’imaginari col·lectiu és per estirar-se els cabells.

PARES EN SEGON PLA

El pare queda sovint, per no dir sempre, en un segon pla que no només és segon sinó que està molt allunyat del primer. Llibres titulats El meu nadó amb una foto sense pare a la portada, amigues que m’expliquen que el seu company mai no ha banyat el nen (estem parlant de mares joves), articles que m’aconsellen dedicar-li una mica d’atenció al meu marit perquè no se senti deixat de banda, el percentatge elevadíssim d’homes que no aprofiten el dret a reducció de jornada que els és concedit a Bèlgica (i que equival a treballar, per exemple, quatre dies a la setmana en lloc de cinc durant dos anys sencers). Podria continuar, però n’hi ha prou per fer-se’n una idea. I això no només m’indigna sinó que em sap greu pel meu marit, que segons un llibret francès que no citaré perquè em fa vergonya aliena tinc “sort” que vulgui implicar-se en tot això de la nena. Em sap greu que no vegi reflectit en la societat el seu desig de ser pare. Em sap greu que hagi de buscar i rebuscar per trobar recursos que el reconeguin com a interlocutor vàlid. Que s’hagi de preparar per tenir cura de la seva filla amb llibres en què el pare simplement no existeix. Em sap greu que se l’exclogui d’un món que ja fa massa segles que és només femení.

El pare queda sovint, per no dir sempre, en un segon pla que no només és segon sinó que està molt allunyat del primer

Tot està centrat en la mare però, atenció, no necessàriament enfocat en el seu benestar. De la majoria de llibres, articles, anuncis i converses se’n desprèn una imatge de la dona com a cuidadora per naturalesa, un ésser gràcil que irradia llum durant l’embaràs, fa esquats amb el nadó penjat a l’esquena, torna a la feina al cap de tres mesos i els dissabtes fa magdalenes per a tothom. Un ésser que no sagna, que no es queixa, que no pateix, i si pateix ho fa de bon grat perquè el sacrifici és inherent a la maternitat. I aquí entrem en tot un altre tema: la pressió i les expectatives amb què són bombardejades les dones en general i les mares en particular. El meu primer contacte amb aquestes expectatives va ser quan un company de feina li va recomanar al meu marit, quan jo estava de tres mesos, que em comencés a posar crema per a les estries. No li va preguntar com em trobava ni li va suggerir remeis per a les nàusees, el mal d’esquena o el cansament. Que no em surtin estries, aquesta és la qüestió. Mal que em pesi, he de reconèixer que la següent vegada que vaig anar a la parafarmàcia em vaig aturar a la secció de nadons i vaig buscar les cremes en qüestió. Capses amb siluetes esveltes i textos que prometen el que després vaig saber que és impossible. Sort que em vaig informar una mica abans de gastar-me vint euros en dos-cents mil·lilitres de mentides. Resulta que les estries surten quan s’esqueixen capes internes de la pell que estan massa allunyades de la superfície perquè hi arribi cap crema. Aquells productes miraculosos, doncs, no fan res que no faci un bàlsam hidratant de tota la vida. Però el suplement de quinze euros ja l’has pagat.

MASSA EXIGÈNCIES

Les estries són només el primer exemple. No t’engreixis massa, perd aquests quilos tan aviat com puguis, torna a tenir sexe com si no t’hagués passat un cap d’onze centímetres per la vagina. I somriu. Somriu perquè tens a les mans el millor que et passarà a la vida, la teva raó de ser. Doncs mira, sí i no. Estic segura que tots els esforços valdran la pena, i que hi haurà molts moments que seré molt feliç. Però també n’hi haurà d’altres que ho seré menys, i això no em farà ser mala mare.

Aquest focus tan exclusiu en la dona, deia, no és necessàriament en benefici seu. L’embaràs i el postpart, des de la incontinència urinària fins a la depressió, són plens de temes tabú dels quals tot just ara es comença a parlar. Fins fa poc no sabia que després del part es pot sagnar fins a sis setmanes, ni que un de cada quatre embarassos acaba en avortament espontani. Un de cada quatre. I no ho sabem perquè no es considera sensat anunciar un embaràs abans de les dotze setmanes de gestació, que és quan el risc d’avortament baixa en picat. Jo vaig voler compartir-ho amb les persones que hauria volgut que m’acompanyessin en el dolor si les coses anaven malament. D’altres callen amb impaciència, i em pregunto fins a quin punt això protegeix la dona o més aviat la invisibilitza. No parlar-ne ens aïlla, fa que ens sentim soles en el que creiem que només ens passa a nosaltres. En Zuckerberg no n’ha de fer res, de si sagnem o no, però el fet que moltes dones no comparteixin aquesta experiència ni amb les amigues més properes em fa pensar que el problema és estructural més que no pas una qüestió personal.

L’embaràs i el postpart, des de la incontinència urinària fins a la depressió, són plens de temes tabú dels quals tot just ara es comença a parlar

Tinc l’esperança d’equivocar-me, de no haver trobat encara els llibres i els articles i els anuncis adequats. Però de moment, amb el que he llegit i vist i parlat, em declaro indignada. Jo no vull que el meu marit m’ajudi, ni que senti que l’he de supervisar. Jo també hauré d’aprendre a cuidar-la. Jo tampoc no sé com es banya un nadó i també tindré moments molt durs després de dies de dormir poc. Des del moment que la nostra filla surti del meu cos, aprendrem junts, i la criarem i l’estimarem junts. I a mi em vindrà llet al pit, però a ell el pit se li omplirà d’una tendresa igual que la meva, i ella i jo el sabrem company, pare, casa.

Aquesta vivència és la que vull per a tots tres. Per a mi, perquè no em mereixo carregar a l’esquena la major part del pes. Per al meu marit, perquè és vàlid i capaç i es mereix ser reconegut com a tal. I sobretot per a la meva filla, que necessita un pare present i implicat que li ensenyi que els nostres cossos són només circumstancials i que la resta la triem nosaltres.

Gemma Vilanova és traductora i professora d’idiomes