MARC SERRANO I ÒSSUL

Alletar en tàndem

Donar el pit per partida doble, amb una criatura a cada mugró. Nodrir, alhora, dos (o més!) lactants, bessons o no; en el segon cas, d’edats pròximes o no tant. La imatge no es veu gaire per diversos motius, però es pot fer i es fa. El ‘Criatures’ hi aprofundeix amb una experta i amb una mare

L’Eugènia Julià, infermera, professora i mare de tres nenes, va fer tàndem amb les dues més petites, la Núria i l’Elsa, fins ben entrats els tres anys de la mitjana / E.J. Zoom

Neus Querol és consultora de lactància materna -té l’aval del prestigiós certificat internacional IBCLC-, educadora de massatge infantil i doula. Confirma que, com alletar un sol infant, donar el pit a dos o més s’adiu amb els adjectius normal, natural i beneficiós, i que no és pas tan insòlit: “Com sempre i sigui com sigui, alletar és important; per tant, alletar en tàndem també és normal, natural i beneficiós per a tots. És més habitual del que ens pensem. Depenent de la distància entre els fills, la lactància continua en l’embaràs i després amb tota normalitat”.

¿Donar el pit a dos és més cansat, més arriscat, que donar-lo a un? ¿Pot ser contraindicat? “Si tens un embaràs de risc no es recomana fer tàndem. Per fer-ho has d’estar mentalitzada i ser capaç de deixar-te anar o de tenir una mica organitzat què vols fer i com. Buscar informació sobre el tema pot anar bé per encarar-ho tot d’una manera o una altra”. I, també i sobretot, escoltar-se: “És molt important estar atenta al que se sent i posar-hi mesures per poder viure-ho amb calma. No hi ha més risc de res si estem parlant d’un embaràs saludable i d’una dona saludable”.

Tant si els bebès o nens lactants tenen la mateixa edat (són bessons) com si no, els reptes són els mateixos

Tant si els bebès o nens lactants tenen la mateixa edat (són bessons) com si no, tant si es porten pocs mesos com uns quants anys, els reptes són els mateixos: “Tant amb bessons com amb fills d’edats diferents, cal veure què és més còmode per a la mare i si les pautes que poses van bé; tenir clar que la natura prima a qui neix i establir les mesures que calguin perquè així sigui. De vegades -apunta la consultora de lactància materna- necessites el suport de la parella o de terceres persones per controlar el més gran si no ho pots fer sola”. Cònjuges i entorn, doneu-vos per al·ludits i actueu.

Si alletar un nen a demanda és dur, alletar-ne dos o més ho deu ser encara més. ¿No hi ha manera de posar-hi una mica d’ordre? “En la lactància -respon Querol-, més que la paraula dura faria servir intensa. I tant que hi ha manera! Ho has de tenir clar, detectar quines necessitats té cada fill i valorar com ho fas. Amb els fills cada dia és un repte, tant si alletes com si no: tu ets l’adulta i decideixes segons les seves necessitats i les teves. Si t’hi veus amb cor, endavant, i si no sempre pots buscar el suport d’una consultora per poder-te aclarir”. Riu.

Veure fer tàndem una mare, ara per ara, continua sent impactant

Donar el pit al quadrat no és només rar. ¿Podem dir que està mal vist, encara? ¿Que és un tabú? Per què és una imatge poc habitual? “Quan vaig començar a treballar amb la lactància fa 23 anys -recorda l’experta- estava molt mal vist alletar un nen més enllà dels sis mesos, i ara no ens sorprèn. Veure fer tàndem una mare, ara per ara, continua sent impactant però, com tot, si ho fem visible i els professionals que acompanyen les famílies són coneixedors del tema i no hi posen pegues, i veiem que les famílies són felices, es normalitzarà i deixarà de ser tabú”.

I la sorpresa: “L’any 1999 vaig fer tritàndem amb els meus fills. El gran, al cap de quinze dies, va sentir que això ja no era per a ell i ho va deixar. El mitjà va compartir la lactància amb el seu germà petit durant molt de temps i, també, un dia va sentir que ja en tenia prou. I el petit, quan tenia cinc anys, em va dir que ja era gran i, àpalins, es va acabar. Ara tenen 27, 24 i 21 anys!”

EN PRIMERA PERSONA

Eugènia Julià, de Sant Boi de Llobregat, és infermera i professora, i mare, amb l’Erik van Hooft, de tres nenes: l’Agnès, de sis anys; la Núria, de quatre, i l’Elsa, de dos. Va fer tàndem amb la Núria i l’Elsa “fins ben entrats els tres” de la mitjana: “Va començar l’escola i encara popava. En diem popar perquè son pare és de Lleida”. El triangle de pell que les mantenia unides una bona part del dia es va trencar, però la benjamina encara mama.

Decisió o improvisació? “Barreja -respon l’Eugènia-. L’Agnès va deixar de popar quan estava embarassada de la Núria i, al principi, pensava que amb la Núria seria igual, però no: va continuar popant i popant, i quan va néixer l’Elsa es va posar les botes! El que tenia clar (i encara ho tinc!) és que són elles les que decideixen: no volia forçar una retirada de pit per comoditat, i encara menys venint-ne una tercera que va arraconar les altres dues. La Núria tenia 22 mesos quan va néixer l’Elsa: era molt petita, encara... He de confessar que llavors desitjava que fos com amb l’Agnès perquè ho veia impossible, això d’alletar-ne dues alhora!”.

Una imatge molt tendra de l'Eugènia alletant dues de les seves filles Zoom

Una imatge molt tendra de l'Eugènia alletant dues de les seves filles / E.J.

Va poder ser. ¿Amb problemes afegits? “Si és més dur? Sí, esclar. Pensava que seria impossible! Però no. Vaig refiar-me de la natura i vaig pensar en els milions de dones que també ho han fet i se n’han sortit. El nostre cas no havia de ser diferent. Més que dur, diria que és intens. Més intens. Més demanda. Més desgast. Més ocupació del cos. Tots els pits ocupats! Només en són dos, però són tots! I tenia la sensació d’haver passat de vaca a truja. Em sentia com les pobretes truges estirades a terra amb tots els garrins enganxats xuclant-los la llet. El desgast físic sí que el vaig notar molt. Tenia una gana sempre...! M’hauria menjat un toro cada dia!”

La fatiga era extrema: “Estava sempre cansadíssima. Tant, que vaig patir una pneumònia i no me’n vaig adonar fins que ja no vaig poder més. Trobava normal estar tan feta pols i em va costar veure que vaig creuar una línia i vaig passar a estar malalta. Tenir temps per posar-se el termòmetre és un luxe! I quan em costava respirar, ho atribuïa a l’ansietat, i tan tranquil·la!”

¿I els pits, Eugènia, que van patir? “Hi vaig tenir problemes només al principi, perquè tractava la petita com si fos més gran i no la col·locava bé. Però va ser res greu i es va resoldre de pressa. De fet, quan notava els pits adolorits de tan carregats de llet, la Núria m’ajudava a buidar-los (em feia de medicina ). Al principi tenia una mica de por que l’Elsa es quedés amb poca llet i mal alimentada, però totes dues estaven ben formoses i vaig deixar de patir ben ràpidament. Totes hi vam sortir guanyant, penso”.

Entre les dues criatures de l'Eugènia amb què va fer tàndem, hi ha una complicitat enorme

¿Vas poder instaurar cap mena de rutina? “Cap ni una! Només una cosa: la Núria, conforme o no, de seguida va entendre que primer era l’Elsa i després ella. Però, quan ja la cosa rutllava, vaig perdre el control de quin pit tocava a qui, el més ple, el més buit...” Com es van prendre haver de compartir lactància? “L’Elsa s’ho va prendre bé perquè no tenia ni coneixia cap altra opció. La Núria hi havia vegades que s’ho prenia fatal, esclar. Va dir diverses vegades «No vull l’Elsa» o «Jo primer», i plorava. Però res. Pesa molt més la complicitat”. Un nexe especial que es manté: “Es podien veure de prop, acariciar-se i fer manetes. En tinc un record dolç. I quan van ser més grandetes anaven d’una popa a l’altra, canviant tota l’estona, i es feien un tip de riure! La relació entre elles és molt bonica; tenen un bon rotllo que no té el duo Agnès-Núria”.

No tothom va entendre ni respectar el tàndem. L’Eugènia va haver de sentir comentaris poc afortunats. “Em deien, sobretot quan estava embarassada i em veien donar el pit a la Núria: «Ho hauria de deixar, eh?, que ja és gran i en ve una altra!» Un cop nascuda l’Elsa, ja no s’atrevien a opinar tant o ja hi havien desistit, ha, ha, ha! Amb tres, ja no diuen ni mu!”.