Les pors dels pares

BarcelonaQuan l'Oriol, de 30 anys, va saber que tindria un fill va tenir tres impulsos immediats: matricular-se en una autoescola, baixar-se aplicacions per trobar pis i buscar un grup de suport a la paternitat. Tres actes reflexos que responien a tres grans pors. La primera, no tenir el comandament, una ressonància patriarcal de voler el control. La segona, buscar pis, responia a la por material: no tinc prou diners per mantenir aquest fill, no tinc un espai digne per a ell. La tercera, potser la menys definida, era "no saber com fer-ho" i necessitar ajuda per a aquesta nova etapa on tot eren (i són) incerteses. 

La implicació a gran escala dels homes en la criança és un fenomen relativament nou. Si es mira amb perspectiva, tant la incorporació de la dona al mercat laboral com la repartició de les tasques domèstiques i les càrregues mentals familiar són cosa de fa dos dies, i encara no estan consolidades. Per extensió, les pors dels homes pel seu paper durant la cria dels fills, un paper amb un protagonisme creixent, també són relativament noves. 

Desplaçament i rol secundari

"La por a perdre el primer lloc davant la dona és una por una mica inhibida perquè pot avergonyir, però la realitat és que la configuració familiar quan es té una criatura canvia i el nadó passa a estar al centre, la mare l'envolta i el pare envolta la mare i la criatura", explica el Jan, un barceloní de 40 anys que té un fill de 10 mesos. "De cop, l'home surt del centre durant un any o un any i mig, i si aquesta nova estructura no es pren des de l'amor i del reconeixement, i des del confort d'estar en aquest lloc, pot crear molts conflictes", afegeix.

El cos de la dona queda monopolitzat pel nadó els primers mesos de vida, encara més si es fa lactància a demanda, i els homes de la família (en el cas de les estructures tradicionals mare-pare-fill) queden completament desplaçats al rol de servir, una tasca que històricament ha estat femenina i que molts homes no estan acostumats a fer, per rol de gènere i perquè no tenen cap referent al respecte.

La configuració del nucli familiar del Jan s'escapa de la convencional. Està criant un fill amb una dona que no és la seva parella, amb la qual van decidir tirar endavant una criatura quan pràcticament no es coneixien. Ni tan sols vivien junts. "Va ser un acte de fe", assegura. "Per una banda ens agradava la idea de construir una cosa nova que no existia, però per l'altra estàvem cagats. No hi havia lloc per a l'amor de la por que teníem. Per sort, a poc a poc ens hem anat sobreposant a la situació". Deu mesos després, aquest acte de fe fructifica i tots dos gaudeixen d'aquests primers mesos de vida del petit.

El Carles, de 30 anys, espera una criatura per d'aquí mig any. Entre les pors més habituals (complicacions durant l'embaràs, part difícil, salut) hi ha, sobretot, la por a perdre's a ell mateix. Deixar de veure els amics, dir que no a propostes d'oci o quedar-se enclaustrat a casa són neguits que té ara mesos abans que arribi la seva primera criatura. Unes inquietuds que fa extensives a la parella, com el dilema de si acabarà discutint per tonteries amb la seva companya en cas que els toqui dormir poc i tot es vegi més ennuvolat, o si tindran diferents opinions quan calgui prendre decisions de blanc o negre. 

Un rum-rum que també implica els avis. És habitual que els pares se sentin alliçonats pels sogres o pels seus propis pares, en el que sempre acaba sent un joc de rol complicat: la persona que t'ha criat se sent amb la potestat de dir-te què estàs fent malament... mentre que els fills tenen el difícil paper d'ensenyar als seus propis pares com alguns mètodes de criança del seu temps ja han caducat i s'obren pas noves maneres de fer. Aquest xoc, sumat a la dificultat per enfrontar-se als pares i mares, és una constant entre els homes consultats per fer aquest reportatge. 

"Des de l'amor no pot sortir res malament"

No tots els pares viuen aquestes situacions amb angoixa, ni tampoc pateixen les incerteses de crear una família. "Sincerament, jo no soc una persona gaire reflexiva, no em qüestiono si soc suficient per al meu fill, o si l'educaré bé o no. Crec que he sigut pare just en el moment que em tocava ser-ho, i faig les coses amb el cor i amb l'amor més pur que hi ha dins meu", apunta l'Omar de 33 anys i que viu a Sabadell.

El seu fill té 10 mesos, ell treballa amb jornada reduïda gràcies a la baixa, la seva parella ja està a jornada completa i el petit va a la llar d'infants. "Que quines pors tinc com a pare? No en tinc ni idea de pedagogia, però estic convençut que ho faig de la millor manera possible dins del que puc fer jo, amb tot l'amor del món". Tampoc l'angoixa perdre's coses: "Estic content de posar el meu fill per davant de tot, cal tenir límits i quatre coses clares, però si cries amb amor és molt difícil que surti res malament", afegeix.

És un punt de vista comú. El Mane, que té un fill d'un any i mig que es diu Omar, ho veu exactament de la mateixa manera. "No tinc por, ni dificultats... Jo estic tranquil amb el petit. Veig com les coses passen, cal tenir bona comunicació, una parella amb qui t'entenguis". Tampoc pateix pels problemes de salut o de cap altra mena. "Quan passi alguna cosa que no entenc o que crec que no està bé ja em preocuparé. La naturalesa ja t'ho dona tot. Veient el món com funciona i tots els problemes que hi ha hem de ser naturals i viure com som", assegura. 

Grups de suport a la paternitat

"La por al col·lapse. La paternitat ens dona moltes responsabilitats i redueix les possibilitats. Tenim més compromisos, i a molts ens fa por no poder-ho sostenir", diu Albert Pons, educador i terapeuta. És el coordinador i dinamitzador d'un grup de pares a Entre Homes, on cada dues setmanes un grup de pares es forma, comparteix experiències i socialitza aquestes pors. Ha treballat amb molts homes que afronten la criança amb incerteses, dubtes i neguits. "Hi ha una por clara a no estar connectat, a deixar aprenentatges o projectes a mitges... També a perdre espais d'oci". L'Albert ho resumeix dient que hi ha un neguit latent de perdre la identitat. Tant amb un mateix com amb la parella, amb qui explica que es perd mirada, es transforma la sexualitat, la connexió canvia i cal adaptar-se a tot plegat.

"L'altre gran neguit és no repetir els patrons emocionals dolorosos rebuts dels nostres propis pares. Hi ha una gran por a ser missatgers de certes maneres de fer que ens han fet mal i que no ens agradaria repetir. Per això també molts pares temen la seva pròpia ira i la seva pròpia ràbia, els preocupa esclatar i que això perjudiqui les seves criatures", apunta l'Albert, que afegeix que la soledat i la incomprensió completarien el mosaic de pors paternes que ell ha pogut veure en els anys que fa que treballa en educació i en suport a la criança.

Canvi generacional

Fa uns dies, els pares de l'Oriol li comentaven que les generacions més joves no tenen la seva capacitat de resistir i aguantar el que vingui. "Hi havia aquesta cultura d'aguantar-ho tot, que per sort vosaltres no teniu", li deien. La consciència de necessitar suport, de deixar-se ajudar i problematitzar tots els canvis de la criança els semblava una evolució lògica i, sobretot, bona per a tothom. Una opinió que no sempre és compartida. 

En el moment que el pare de l'Oriol va tenir la primera filla, la Núria, treballava de carter i es va presentar a unes oposicions perquè "calia, com fos, millorar els ingressos". Altres neguits que tenia són més previsibles, com escollir bé escola, trobar metges competents, un part sense sobresalts... "Aquella cosa diminuta, indefensa i vulnerable depenia de mi per convertir-se en persona i no hi havia manual d'instruccions", explica.

Tot plegat són pors noves, antigues, revisables, caducades; pors, al cap i a la fi, presents en la paternitat, que és important que aflorin sense resistències.