Criança
Criatures  /  Embaràs i criança 29/06/2022

Begoña Gómez Urzaiz: "Mercè Rodoreda i Maria Montessori volien tenir fills però no ser mares"

Periodista i autora de 'Las abandonadoras'

7 min
Begoña Gomez acaba de publicar Las Abandonadoras.

BarcelonaMolt poca gent sap que Maria Montessori, un nom que va lligat a criança respectuosa, va abandonar el seu únic fill. Tampoc se sap gaire que Mercè Rodoreda –a qui van casar amb el seu tiet, catorze anys més gran– també ho va fer quan va marxar a l’exili. Comparteixen històries similars Doris Lessing o Muriel Spark. Dones brillants amb carreres d’èxit però amb capítols personals foscos, forçades –o no– a deixar les seves criatures en una decisió difícil d’entendre perquè sobre les mares, ja se sap, recauen sempre tots els judicis. I és que quin tipus de mare abandona els seus fills? Aquesta és la pregunta que la periodista Begoña Gómez Urzaiz fa temps que es feia i que ha intentat respondre a Las abandonadoras (Destino), en què recull històries d’algunes d’aquestes dones cèlebres que tenen en comú haver abandonat els fills.

Per què vas voler explicar la història d’aquestes mares?

— Era una obsessió que tenia de feia temps i que valia la pena explorar-la, ja que ningú havia escrit sobre aquest tema. Em vaig adonar que era una cosa freqüent en algunes escriptores, però és un tema molt poc explorat: les maternitats de les dones conegudes no es tracten quasi mai a les seves biografies oficials. No s'hi dona importància.

Per què?

— Crec que és un reflex masclista, un tic patriarcal que porta a una manera d’entendre la vida en què la maternitat no és important. Igual que no s’ha donat importància a les paternitats d’homes coneguts. No es considera rellevant perquè és un tema domèstic. Crec que és important abordar les vides des de tots els angles, fins i tot els angles més personals, perquè la nostra vida també és el que fem a dins les nostres cases, no només a la vida pública.

Després de bussejar en aquestes històries i les vides d’aquestes dones, has arribat a alguna conclusió?

— La conclusió més bàsica és que moltes d’aquestes dones volien tenir fills però no volien ser mares. Ser mare implica una cosa diferent; és una càrrega social, una transformació, convertir-te en una cosa que no eres només uns mesos abans, i això és molt feixuc i és normal que hi hagi gent que se'n vulgui apartar. Elles volien tenir fills i no volien ser mares.

Això les uneix a totes?

— Potser a totes no, perquè jo crec que n’hi havia que no volien tenir fills però que en van tenir per imperatiu social, com el cas de Mercè Rodoreda, a qui van casar amb el seu tiet, que era molt més gran que ella, quan era joveníssima. De fet, s’havia criat amb ell com una figura paterna. Aquella era una relació molt estranya.

Tu evites jutjar aquestes dones i això és una novetat. Si una cosa sabem les mares, és que som objecte constant de judici i crítiques.

— Aquest era el punt de partida del llibre. No volia posar-me en el paper de fiscal, volia estar al banc dels acusats amb elles. La maternitat és un tema obert a debat, i per això he intentat explicar aquestes històries des de l’empatia tot i que reconec que el meu impuls inicial era jutjador i ho explico al llibre. De fet, em vaig castigar per fer-ho, em vaig preguntar per què estava dubtant d’aquestes dones i de les seves decisions i d’alguna manera ho he continuat fent al llarg del llibre. Però en conjunt ha sigut un procés d’intentar entendre-les, de dialogar amb elles. Quan escrius amb profunditat sobre algú és com que aquella persona t’acompanya tot el dia i vas pensant en tot el que va fer i per què ho va fer.

Les has entès al final?

— Sí, a la majoria sí. Algunes més que a altres, això també és cert.

Hi ha alguna història que t’hagi tocat més?

— Totes m’han tocat molt. La història de la Rodoreda, per exemple, la trobo de pel·lícula, i crec que aquesta part de la seva vida no s’explica gens, està com enfosquida, i penso que se n’ha de parlar i amb normalitat. Ella no necessita més canonització, però hi ha episodis de la seva vida que no estan gens tractats i potser són els capítols que incomoden, com la seva relació crepuscular amb Carme Manrubia. També em fascina la història de Doris Lessing amb la relació que va tenir amb el seu tercer fill, tan tibant i tan opressiva al final, i amb la filla que va acollir.

Una història que crida l’atenció és la de Maria Montessori...

— Em va xocar molt, perquè ella no va criar el seu fill. Si ho hagués fet hauria d’haver renunciat a la seva carrera de metgessa i no ho volia. I el que és curiós d’aquest cas és que va ser la seva mare qui la va empènyer a renunciar al seu fill. La mare, que sabia el que significava la renúncia a tenir un fill, era una mare un punt opressiva que tenia en la seva filla el seu objecte més preciós. Montessori després va voler compensar aquest fill i van crear una relació una mica asfixiant; van treballar junts tota la vida, ella fins i tot li va triar les esposes…, una relació marcada per la culpa des de l’inici.

La maternitat va de bracet de la culpa. Per què?

— Crec que la frase “la culpa és de les mares” és universal i atàvica i pot funcionar en qualsevol cultura i moment de la història. “La culpa és de les mares” és una frase que sempre troba maneres de reciclar-se i ara mateix també, encara que sembla que ens hem desempallegat d’això. Ho trobem, per exemple, amb la ciència. Aquesta setmana llegia la notícia que l’estrès de les mares perjudica els fills. T’estan dient: no estiguis estressada que això ho passes als teus fills. A qui li serveix això? O les teories de la impremta fetal, que estudien tot el que passa durant l’embaràs i com impacta en el teu fill. No ho qüestiono; només dic que hem de pensar en les conseqüències socials d’aquestes descobertes científiques perquè juguen a favor de la frase “la culpa és de les mares”.

I les xarxes no ajuden a deixar enrere la culpa quan tenim tot aquest aparador de mares perfectes.

— Sí. En aquestes maternitats tot és perfecte, fins i tot la brutícia i les cases desendreçades són perfectes i això incrementa la sensació de culpa. Ja portem certa alfabetització digital i sabem que està preparat, però ens afecta igualment. I després hi ha el fenomen que algunes d’aquestes momfluencers, ho dic al llibre, estan flirtejant amb la idea més conservadora de la maternitat, amb eslògans antifeministes i a favor d’una idea retrògrada del que ha de ser una mare.

¿La relació del feminisme amb la maternitat ha sigut complicada?

— Sí. Han tingut una relació de fricció durant tot el segle XX. És comprensible, perquè quan una dona es rebel·la contra el lloc domèstic que li ha preparat la societat, doncs la part central d’aquest lloc és la maternitat. Però ara mateix un feminisme que no s’ocupi de la maternitat no té interès. Encara hi ha certa maternofòbia en algunes seccions del feminisme, però això s’ha de superar. El feminisme ha de servir per redefinir la maternitat.

Ara hi ha una tímida reivindicació de les males mares, mares imperfectes però sempre dins de la correcció.

— Sí, hem generat un model de mala mare cuqui i acceptable que és molt fèrtil i ha donat per a molts llibres, anuncis, sèries… Veus que es permeten unes petites transgressions però que no són significatives, perquè només estan fortificant el model de la mare canònica i si vas més enllà et penalitzen. És normal que ho fem i jo també hi participo perquè és una vàlvula d’escapament, però no ens està portant gaire lluny. Aquest perfil de la mala mare cuqui és la que compra la disfressa a Amazon, el pastís al Mercadona…, però són altres coses les que hem de qüestionar.

Què és el que hem de qüestionar?

— Tot. El model de criança competitiva i individualista que tenim en què cada família inverteix en el seu fill com si fos un bé material, una inversió que ha de sortir bé i que genera molta pressió per a tothom. També caldria parlar de la soledat en la criança. Tothom té els seus problemes i se’ls soluciona sol, tothom porta els seus drames de portes endins, i això no té sentit. És un model de criança poc solidari, amb poca xarxa, ens estem trobant molt sols.

Un llibre com el teu però amb homes interessaria?

— Que els homes abandonin els fills no és notícia i no interessa, però n’hauríem de parlar. Hem de començar a reescriure les vides dels grans homes tenint en compte les seves vides domèstiques. És una mica el que va fer Maggie O’Farrell amb el seu llibre Hamnet: com pot ser que ningú, cap estudiós de Shakespeare, hagi donat importància al fet que el seu fill morís amb 11 anys i que un any després de la seva mort escrivís una obra dedicada a ell –Hamlet–? Que se’t mori un fill és un fet dramàtic a la vida i a la de Shakespeare també. Hem d’unir obra i artista perquè la vida es cola en l’obra sempre.

Al final del llibre inclous diverses històries de dones migrants. Per què?

— Perquè són les més habituals. Són les que es veuen obligades a deixar els fills i ho tenim tan normalitzat que quasi no ho veiem. Potser no ens semblen tràgiques i sí que ho són. Se n’ha de parlar i donar-los espai. La circumstància més comuna que porta una dona a separar-se dels seus fills són els diners. I es generen unes històries amb patrons que es repeteixen: la distància que es genera, l’estranyesa, la dificultat de la retrobada, les expectatives, les separacions, com elles bolquen tot aquest amor en els nens que cuiden aquí i es generen també relacions complicades…

Com va ser recollir aquests testimonis? Perquè llegir-los és molt dur.

— Volia fer un contrapès. És un capítol que gairebé anul·la els altres, però tampoc es tractava de fer una cosa virtuosa dient aquestes dones sí i aquestes no, com si les altres fossin unes frívoles que volien escriure. No es tracta d’això sinó d’ampliar el focus.

stats