"La meva mare va perdre una neta per la qual es desvivia”: la difícil separació de les famílies enllaçades

“He plorat més per la Laia que pel meu matrimoni”, explica la Neus Velasco sobre el trencament de la seva relació i la seva família enllaçada. La Laia era la seva fillastra, tot i que moltes famílies prefereixen parlar de fills i filles afins, així doncs, ella era la seva mare afí i la Laia la seva filla afí. Quan va començar a sortir amb la seva exparella, el pare de la Laia, la nena tenia un any i mig, cinc anys més tard, van tenir una filla en comú: l’Arlet, la germana afí de la Laia. La relació va durar nou anys, els més importants en la vida d’un infant. “Quan la relació es va trencar va ser molt bèstia i no només per a mi. En aquesta equació, per exemple, també hi era la meva mare, que va perdre una neta per la qual es desvivia”, comenta. En la ruptura d’una família enllaçada no només es posa fi a la relació de parella, sinó també als lligams afectius construïts amb els infants i, sovint, amb altres membres pròxims, víctimes col·laterals d’aquest canvi familiar. En el cas de la Maria, el trencament amb la seva exparella, després de cinc anys de convivència, va ser massa dur i es va veure incapaç de mantenir el contacte amb les seves tres filles afins. “No és que tingués la intenció de trencar res, però el contacte amb les nenes em resultava inassumible emocionalment. Simplement, no tenia més eines per gestionar-ho”, explica.

Famílies afins i rol parental

En molts casos, els pares o mares afins esdevenen figures molt importants per als infants, i poden arribar a tenir un paper més present i actiu que el d’un progenitor biològic si s’han construït a través de la convivència, la cura quotidiana i el dia a dia. “Quan parlem de família enllaçada, vol dir que hi ha hagut convivència, que no és només la parella de la mare o del pare, sinó que s'han conegut i aquella persona ha exercit funcions parentals, educatives i d’afecte”, explica la psicòloga Meritxell Pacheco, directora assistencial de l’Institut de Psicologia i Desenvolupament (IPSIDE). “Els vincles que es generen són de parentiu d’afinitat, no són biològics pero es desenvolupen lligams i s’exerceixen rols de pare i mare”, detalla la Berta, co-coordinadora de l’Associació d’Atenció a la Diversitat Familiar (AADF). Les famílies enllaçades, també conegudes com a reconstituïdes, són múltiples i diverses. Estan formades per una parella en què un o tots dos membres aporta fills i filles de relacions anteriors i que, a més, poden tenir descendència en comú. “No es construeixen des del vincle biològic, sinó des de la parentalitat social. En aquest sentit, els pares i mares afins tenen una funció afectiva i nutritiva equivalent a la d’un progenitor biològic”, afegeix Pacheco, també professora de psicologia de la Universitat Ramón Llull (URL-Blanquerna).

Aquestes funcions es tradueixen en tasques tan quotidianes com portar els infants al metge, ajudar-los amb els deures o quedar-se amb ells quan estan malalts. A través d’aquest dia a dia, i durant anys, es construeix el vincle afectiu. “Quan estàvem junts jo era la mama i ell era el papa, jo treballava menys hores, vaig adaptar els meus horaris”, explica la Neus. “Hi havia nits sense dormir, estava als grups de WhatsApp de l’escola… feia el rol de mare, amb tot el que implica”, afegeix.

“Quan una família enllaçada es trenca, es viu un dol profund. Si aquella persona ha esdevingut una figura d’aferrament —de suport i confiança per aquell nen o nena—, el trencament pot ser tan o més dolorós que el d’un progenitor biològic. És un dol per tota la família, i tots l’hauran d’afrontar”, explica la psicòloga. Segons l’experiència de la Berta a l’Associació, aquestes parelles posen molta il·lusió perquè la relació funcioni, i quan es trenca, es viu com alguna cosa que ha sortit malament, a vegades, i es viu pitjor que la primera vegada. “S’han posat les expectatives molt altes, i el cop és molt dur. A més, generalment hi ha una falta de consciència, de pensar que serà molt més difícil, que tothom porta motxilles molt grosses, que moltes vegades ens enllacem sense haver fet el dol de la relació anterior o que les nostres criatures encara estan assumint que els seus pares no estan junts”, apunta. En alguns casos, l’enamorament i les dificultats del context econòmic, pisos de lloguer i compra poc assequibles, sumat a la despesa de passar per un divorci fan que moltes famílies enllaçades comencen a conviure de forma ràpida. “Normalment el tema econòmic dinamita els ritmes, l'ideal seria que es respectessin els temps de cadascú, però és que hi ha molt poques famílies que ho puguin fer i quan la parella està molt enamorada li sembla que tot sortirà bé”, comenta la Berta.

Dret, dol i manca de reconeixement legal

Segons l’Associació de Famílies Diverses, les taxes de divorci són més altes en aquestes famílies enllaçades que en primers matrimonis, tenen entre un 45%-50% de probabilitats d’acabar en trencament.

“Hi ha més factors en joc, és més difícil que en una família tradicional. Ningú t'ensenya a fer-ho, segueixes la dinàmica de família tradicional i no ho és, hi ha problemes de convivència, conflictes de lleialtat amb els infants, és molt desgastant”, explica la Berta, coordinadora de l’Associació. Les dificultats provenen sovint del context en què es forgen aquestes famílies: es viu al nucli familiar on es vivia amb l’exparella, les dinàmiques d’oci venen supeditades a l’exparella o al tipus de divorci o separació, pot existir certa falta d’ascendent del pare o mare afí respecte a l’educació dels nens, estils educatius molt diversos o bé, dificultats per gestionar els germans afins. “Les famílies enllaçades són sistemes amb alta complexitat, requereixen molta paciència, diàleg, molta perseverança, cuidar-se molt, molt més que qualsevol família normal”, explica la Maria. “No és sumar, aquí de cop et poses a fer arrels quadrades”, ironitza la Berta.

Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), dels 80.065 processos de dissolució que es van registrar a Espanya el 2023, 76.685 van ser divorcis —un 5,7% menys que l’any anterior. D’aquests, gairebé un 43% implicaven fills menors d’edat a càrrec. “Els processos d’unió són molt més complicats, perquè tothom ve del seu previ, de les seves pròpies dinàmiques amb els seus fills, que potser no són les mateixes que generarien amb la convivència”, afegeix la psicòloga. Aquesta és una realitat comuna a moltes famílies i el desenllaç una possibilitat més. “Quan tot es va trencar, vaig reclamar veure la Laia des de l’inici, però en aquell moment se'm va negar. Em vaig informar i era conscient que judicialment podia obtenir visites, no passar la nit, però si veure-la una tarda al mes o el que fos, perquè es podia demostrar que durant nou anys de convivència, hi havia hagut una relació, un vincle afectiu. I hi havia un dret, tant meu com de la criatura”, explica la Neus.

De fet, el Codi Civil de Catalunya ho recull expressament. L'article 236-4.2 estableix que els fills tenen dret a relacionar-se amb els avis, germans i altres persones pròximes, i que aquestes, alhora, tenen dret a mantenir el vincle amb els infants. Els progenitors tenen el deure de facilitar aquestes relacions, i només poden impedir-les si hi ha una causa justificada. “Tot i que no existeixi un vincle biològic o legal, els infants tenen dret a mantenir relació amb aquelles persones amb qui han creat un vincle afectiu significatiu. Això és possible perquè el Tribunal Suprem reconeix que el model familiar actual és plural, i que qualsevol unitat de convivència estable pot ser considerada una família, independentment de la seva estructura o del camí que hagi seguit per formar-se”, explica Adriana Auset, advocada especialista en família. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya també ho reconeix, tot i que en les seves resolucions fa referència principalment als avis. Ara bé, segons l’advocada, aquest criteri es podria aplicar de manera analògica a altres persones pròximes, com ara figures d’afinitat o exparelles, especialment quan han mantingut un vincle afectiu significatiu i estable amb els infants.

“Vaig entendre que en aquell moment era forçar la màquina a nivell emocional i no ho vaig portar a terme. No em vaig veure capaç, perquè vaig pensar que seria un desgavell emocional per la Laia, vaig pensar que es veuria al mig d'una guerra”, explica la Neus. En el cas de la Maria, la seva exparella li va demanar que mantingués el contacte amb les nenes, la Sara, l’Elisa i la Gal·la. “La separació va ser tot molt de cop, ell em deia que m'enyoraven molt, que tenien ganes de veure'm, i jo també, però no era capaç de sostenir el que estava passant, vaig necessitar molts mesos per poder-me acomiadar”, descriu la Maria.

En general, les famílies reconstruïdes que més temps de convivència han tingut són les que mantenen els llaços més estrets després de trencar-se. “Quan has tingut una relació intensa i llarga durant el temps, heu passat i superat moltes coses junts i es té una relació pròpia més enllà de la parella, llavors és més fàcil que es mantinguin aquestes relacions. Quan aquesta convivència és curta o amb infants molt petits, el dol pot ser molt intens al principi, però amb el temps, cada persona refarà la seva vida”, explica la Berta sobre la seva experiència amb les famílies que arriben a l’Associació. A nivell jurídic, la convivència no es mesura per un període concret que doni més o menys dret a aconseguir un règim de visites. “No hi ha un temps concret, s’analitza cada cas i s’estableix si s’ha construït el vincle per les experiències viscudes i el temps que han passat junts, però aquesta exparella mai tindrà una assiduïtat d'estances com les d’un pare o mare biològic”, adverteix l’advocada. La relació normalment continua en el temps, també, en aquelles famílies en les quals han nascut fills en comú perquè miren de mantenir la relació entre els germans afins. “En aquests casos s’hauria de mantenir la relació com una qüestió de responsabilitat. A més, cal tenir en compte que els germans afins comparteixen un germà biològic”, comenta la psicòloga.

El dol infantil davant d’una nova pèrdua

“A vegades s’incorre en l'error de pensar que com que no és la primera família de sang o com que ja és un segon trencament, l’infant ja sap de què va i no s’ha de tenir tanta cura. I no té res a veure, perquè potser aquell nen, amb aquell pare o mare afí, ha establert un vincle tan intens (o més) que amb el seu pare o mare biològic i, per tant, aquest procés s'ha de fer amb la mateixa cura que oferim en el cas d'una afiliació biològica”, adverteix la psicòloga. Aquest dol, poc visibilitzat i sovint silenciat, afecta no només les figures adultes, sinó també els infants, que poden perdre referents essencials en el seu dia a dia i reviure aquest dol no ajuda. “Pot ser una situació més complexa perquè es pot tornar a sentir abandonat o fins i tot sentir certa culpabilitat”, explica Pachecho. Enfrontar-ho d’una o altra manera dependrà, sobretot, de cada infant i de l’edat que tingui. Segons la psicòloga poden mostrar un estat depressiu, entristir-se molt pensant què han fet malament, tenir la idea que no són capaços de mantenir cap figura adulta al seu costat o que s’endureixin com a forma de protecció.

Per tant, saber com enfrontar i explicar la fi d’aquesta família enllaçada als infants és important, encara que pot no ser senzill. “Cal ser honest, explicar que aquella persona ja no formarà part de la convivència quotidiana, explicar amb cura que no hi ha culpables i que l’explicació és de tipus relacional, però que es tenen estima mútua i que es pot mantenir el contacte, si es vol”, afirma Pacheco. És important no instrumentalitzar els infants en aquesta equació, adverteix. La relació entre els membres afins pot anar-se espaiant de manera natural amb el temps i quan els infants siguin grans, poden decidir mantenir-la. Segons la psicòloga, sempre que el trencament hagi estat cordial, és bo preservar el vincle. I si no ha estat tan fàcil, es pot fer una trobada puntual i deixar que el contacte es vagi perdent progressivament. “Cal respectar els dols com a processos naturals de cadascuna de les famílies, i pot ser que les visites freqüents entre membres afins interfereixin, si aquest contacte és molt freqüent i no permet tornar a fer del tot la vida de cadascun dels progenitors”, diu Pacheco.

En el cas de la Neus, tot el que va quedar d’aquella relació de gairebé una dècada es va materialitzar en forma de contacte fa tres anys, quan la Laia la va buscar. “Li vaig explicar tot el que havia passat i que jo sempre he desitjat moltíssim tornar-la a veure. Hem recuperat el contacte fins al punt que ara ella ve a casa meva, passa dies amb la seva germana (biològica), amb la meva parella actual i la meva filla més petita”, explica orgullosa la Neus. Mantenir una relació d’aquest tipus al llarg del temps és un valor afegit, sempre que se’n gaudeixi, encara que si hi poden haver tensions deixaria de tenir sentit per cap de les dues parts. “A vegades veig alguna foto d’elles a través d’algun conegut i em sorprèn com han crescut. De fet, fa uns mesos que he començat a donar voltes a tot plegat i penso que m’agradaria tornar-les a veure, però encara no he acabat de donar forma a aquest desig”, conclou la Maria.