L'educació de l'atenció
He llegit l'últim llibre de Daniel Goleman (Focus. Desarrollar la atención para alcanzar la excelencia ) immediatament després d'un article dels psicòlegs canadencs Raymond Mar i Keith Oatley, que asseguren que si de veritat es vol desenvolupar la intel·ligència emocional, no hi ha res millor que la bona literatura. Els bons lectors de Tolstoi, per exemple, són més capaços de comprendre els altres, d'empatitzar amb ells i de contemplar el món des de diferents perspectives. Ara bé, per ser un bon lector cal dominar l'art de la lectura lenta. La bona literatura no ens lliura els seus secrets gratuïtament, sense esforç. Demana un hàbit de concentració lectora.
Nietzsche, que es considerava a si mateix un mestre de lectura lenta, posava com a model a imitar les vaques, perquè el bon lector sap remugar, donar importància als detalls, mastegar els dilemes de l'escriptura. El bon lector no té pressa, no llegeix en diagonal, sinó que avança i retrocedeix a mesura que la comprensió li imposa un ritme de lectura, que potser és específic per a cada gran obra.
Sobre paper
La lectura lenta és el sagrament de l'humanisme. I molt em temo que només es pot practicar en el text imprès, en el llibre de tota la vida. Recentment el Britain's National Literacy Trust va fer públic un estudi en què mostrava que els adolescents que només llegeixen textos electrònics no saben gaudir de la lectura lenta. Ens preocupem molt per la quantitat de llibres que llegeixen els nens, però sovint ignorem la manera de llegir. Possiblement ens falta una didàctica de la lectura lenta, que seria una didàctica inconfusible de l'atenció profunda.
Torno a Goleman, autor del bestseller Intel·ligència emocional, que va causar un profund impacte en el món educatiu. A mi l'expressió intel·ligència emocional m'incomoda, com m'incomoda l'expressió intel·ligències múltiples . Això no impedeix que estigui completament d'acord amb Goleman sobre la importància de l'atenció. Crec que educar és, bàsicament, educar l'atenció i l'apetit. Però em passa amb aquest últim llibre de Goleman el mateix que amb els anteriors: no comprenc per què no concedeix més importància a la lectura com a educadora tant de l'emoció com, específicament, de l'atenció. ¿No és un contrasentit pretendre educar l'atenció relegant escolarment l'activitat que millor l'educa, la lectura lenta i profunda?
