"A casa sóc migcampista"

Recordo que tenia vuit anys i anava a classe llegint l' Sport i El Mundo Deportivo . El mestre va dir als meus pares si eren conscients que jo anava a l'escola amb premsa esportiva. És a dir, que des de petit m'agradava molt fer esport, però també la comunicació, la ràdio i els diaris.

Passats els anys has vist que la feina de periodista esportiu no casa gaire bé amb la vida familiar.

Fixa't que els partits sempre se celebren als vespres o en cap de setmana. Anem al revés de tothom i això ha estat una constant en la meva vida, amb els amics, amb la parella. Per fer aquesta feina has de tenir gent que ho entengui molt bé. Pensa que jo faig tots els desplaçaments del Barça: Lliga i Champions.

I la gran com ho porta?

Per sort crec que de moment ho està entenent força bé. Sí que hi ha moments de tot, però té assumit que la feina del seu papa és marxar de viatge. Sempre hem volgut explicar-li molt bé les coses. M'ajuda a fer la maleta, m'acompanya fins a la porta, li explico que me'n vaig a agafar un avió. Hem intentat fer-ho tot molt normal, que entengui quina és la meva feina, quina és la meva passió.

Recordes cap viatge especialment?

Sí, un viatge que el Barça va fer al Japó per jugar el Mundial de Clubs. Vaig marxar una setmana o vuit dies quan la meva filla tenia un any i mig i la Gemma, la meva dona, em deia que la petita m'anava buscant per les habitacions, a veure si apareixia darrere d'una porta. Ella notava que faltava alguna cosa.

Carai, no havia de ser fàcil.

No, però ho portava bé. O el primer cop que va caure i es va fer un trau, jo era a Saragossa. De fet, crec que ara la nena és conscient que jo marxo però que pateixo. Algun cop per telèfon m'ha dit que ja no li fa mal o que ja no plora. Això em tranquil·litza. Hem avançat camí.

És difícil marxar i és difícil tornar.

Ara una de les coses que sents quan passes temps fora de casa és que, quan tornes, d'alguna manera, distorsiones. Hi ha uns hàbits que s'han anat adquirint mentre eres fora i, per tant, has de pujar al tren en marxa. Has de saber fer un pas enrere i preguntar: això com ho estem fent? Si no, més que ajudar, pots acabar creant confusió.

Haver fet esport té alguna utilitat a l'hora de ser pare?

Sí, molt. N'estic segur. A mi m'ha ajudat molt.

Ho dius molt decidit.

Fer esport ha estat una escola de la vida. M'ha ajudat a saber treballar en equip perquè aprens a compartir, a conviure, a acceptar responsabilitats, a saber que una mala praxi la pot pagar algú del costat, a sentir un compromís amb un col·lectiu, amb una idea. Però també m'ha ajudat a l'hora d'enfrontar-me als nens. T'ajuda a saber comunicar. En un partit no tens temps d'aturar-ho tot i dir: escolta'm tres minuts. Sovint cal donar un missatge molt ràpid amb un sol gest, amb una paraula. I també has de saber acceptar un punt de frustració sense abandonar. En tot això t'ajuda haver fet esport.

És cert.

L'objectiu, amb un nen, no és que guanyis tu, sinó que el teu missatge li arribi, i això implica crear complicitat, empatia. En definitiva, tots ens ajudem els uns als altres i els fills han de sentir-se part d'un equip. Igual que amb la parella. En moments de crisi cal que hi hagi prou sintonia entre els dos per saber qui està millor per xutar el penal.

Com definiries la teva feina de pare a partir del futbol?

Crec que a casa sóc un migcampista treballador, de pulmó, que ajuda a fer la feina bruta, ajudant en tot a qui té la pilota, a l'artista, que seria la meva dona. Ella és el davanter, el porter, el jugador universal.