Una família nombrosa

Marina Sancho

La veritable revolució

Quan era petita a casa teníem periquitos. Els fèiem criar i les gàbies eren plenes de colors i rebombori. Els ocells sempre m’han agradat, els tinc confiança perquè em semblem membres de la meva família. La seva bellesa, agilitat i gràcia m’enamora. Avui mentre feia ioga m’he fixat el pruner del jardí , ja gairebé nu. Uns pardals saltaven de branca en branca i m’han recordat als periquitos de la meva infància. Ells saltaven de bastó a bastó de la gàbia. El que m’ha semblat curiós ha estat el tipus de moviment: els pardals des desplaçaven d’un lloc a l’altre enjogassats, escena que observava de menuda en els ocellets que tenia al meu pis.

I aquesta experiència m’ha dut a una reflexió. Els nens i les nenes tancats en escoles són com els periquitos engabiats. La seva naturalesa és experimentar l’existència a l’aire lliure i jugar sense parar en l’entorn natural. La nostra vida post industrial ens ha dut a tenir els nens entre parets de ciment i reixes perquè ens és més còmode per adaptar-nos al ritme que portem. Tanmateix aquest no és el medi natural on els infants estan programats genèticament per desplegar les seves habilitats. Els arbres, les pedres, els rius, les plantes, els tolls, els insectes, les pujades, les baixades, la terra, els ocells, el fang, els arbustos... son l’entorn preparat per proporcionar als éssers humans tot allò que necessiten per desenvolupar el seu potencial físic i psíquic. La natura és la font perfecta d’aprenentatge per a les persones. Només els nens que han gaudit de la natura són els que estan disposats a cuidar-la i respectar-la. I és per això que l’estimen. Ja que, per estimar quelcom, cal conèixer-ho. I aquest és precisament, segons el meu parer, l’error més gran de l’enfocament educatiu: no basar l’ensenyament en allò que ens genera, nodreix i sosté: la natura.

Sento a parlar i visito moltes escoles alternatives i em pregunto on és la rebel·lió quan veig que es tracta dels mateixos escenaris que l’escola tradicional però amb un mètode diferent. La veritable revolució es permetre als infants ocupar el seu hàbitat natural: el carrer, el camp, el bosc, els camins, la muntanya, la ciutat...l’exterior! La vida passa fora de l’aula. Els edificis són inerts, no hi ha cicles, no hi ha evolució, no s’hi llegeix el pas de les estacions. En canvi, a fora tot es moviment. El camp mai està igual, el cel sempre varia, la meteorologia està en continua transformació, les plantes, els ocells, les persones...: sempre hi ha novetats i el cervell de l’infant s’estimula. De fet, si escoltem els nens i nenes sabrem com allò que més desitgen és anar fora. Perquè intuïtivament saben que allà és on es donen els veritables aprenentatges. És on es cou la vida, on les seves ànsies d’experimentació es veuen satisfetes.

De la mateixa manera que ja no tinc ocells en gàbies perquè vull veure’ls volant al cel o fent saltirons entre branques, vull que els infants també es desenvolupin enmig d’arbres. Vull que aprenguin a nodrir-se de la saviesa inherent a la natura. Que gaudeixin de les infinites possibilitats de joc que l’entorn natural els proporciona. Vull que beguin de la bellesa que irradia cada planta, cada núvol, cada criatura viva. Vull que es tornin naturalesa: forts, resilients, plens de vitalitat, àgils, intel·ligents, alegres i curulls de plenitud.

L’autèntica escola alternativa és la que trenca el sistema d’engabiar persones i ofereix als humans allò que els pertoca: la llibertat d’interactuar amb l’entorn i desenvolupar les seves habilitats d’acord amb el que són.