Una família nombrosa

Marina Sancho

La perfecció (I)

La perfecció està injustament malvista i menysvalorada. Sobretot malentesa i carregada de connotacions negatives que no tenen res a veure amb el seu significat real. Està de moda presumir de ser imperfecte, associar la perfecció a quelcom utòpic i irreal, entenent-nos els humans com una cosa imperfecta per naturalesa, incapaç de resplendir de pura harmonia. Però tot això no és més que una construcció d'una mentalitat complicada, allunyada de la nostra veritable naturalesa.

Què entenem per perfecció?

La perfecció és el simple fet d'existir d'una manera ordenada, de viure una vida on totes les peces encaixen i tot el que fem està en equilibriamb el que som. La perfecció no és portar roba molt cara, pentinats complicats, no equivocar-se mai o tenir la raó en tot. No podem negar quela perfecció forma part de nosaltres. Millor dit, som perfecció i, si no, no estaríem vius. El nostre cos funciona amb una eficiència meravellosa com la resta de l'univers : la digestió i la seva transformació d'aliments enenergia, la respiració i el transport de l'oxigen a cadascuna de les cèl·lules del nostre organisme, el bombeig de la sang i el seu sistema fluvial per tot el nostre teixit, cadascun dels nostres cinc sentits, que ens connecten intensament amb tot el que ens envolta, el nostre sistema hormonal, que regula el nostre estat i la resposta als diferents estímuls, ... No podria parar d'enumerar la magnificència de cada peça de que estem formats i la excel·lència del seu funcionament.

Tot i així, ens sentim imperfectes perquè no aconseguim fer els milers de coses que ens pensem que són requisits indispensables per a la perfecció. Potser ens exigim massa. Potser hem de reduir aquellespretensions fictícies que ens allunyen del que realment som i no ens permeten fruir del nostre vertader estat de perfecció. Potser la perfecció es basa enla simplicitat, l'elegància que es desprèn d'allò intrínsec a nosaltres mateixos. Ja som perfectes.No hem de fer res per aconseguir-ho. La vida no és cap lluita, sinó un balç amb la perfecció. Potser ser perfecte no és res més que deixar de fer tot allò que ens fa sentir imperfectes. Recuperar la perfecció passa per decrèixer i allunyar-nos de totes les complicacions. Detectar la nostra perfecció innata, de la qual no ens podem separar i expandir-la actuant en consonància. Segurament ens tranquil·litzarà saber que mai podem deixar de ser perfectes. Que fem el que fem, som i que pel sol fet de ser estem connectats a la font més immensa de perfecció: l'existència en sí mateixa. Ho podeu comprovar en l'odre que segueix tot l'univers: les escates d'un peix, la configuració interna d'un àtom o la disposició de les estrelles.