La importància de respectar el propi ritme
Ara es estiu i es fàcil de comprovar quant ens ajuda baixar revolucions. La meva pregunta es la següent: si això ens prova tant, per què no ho duem a terme la resta de l’any? Si ja sé que em contestareu la feina, les obligacions, ... però penso que sempre tenim un marge a l’hora de decidir a quin ritme fer les coses, sempre podem dir que no a alguna cosa per guardar-nos una mica de temps per respirar més profunda i àmpliament.
A la natura cada cosa te el seu temps, a la tardor uns arbres donen fruit i d’altres perden les fulles, unes aus arriben i d'altres marxen. La Terra, la vida te uns cicles i nosaltres els humans, com a éssers vius que som, també en tenim uns, encara que ens costi d’acceptar.
Ens fa la impressió que la societat de consum sempre espera de nosaltres que produïm, que estem al màxim del nostre rendiment, que donem el millor de nosaltres en tot moment. I això es impossible perquè no som ni màquines ni extraterrestres. Som persones vinculades a la natura que viuen i es regeixen per exactament les mateixes lleis. Em pregunto en quin moment de l’evolució se’ns va passar pel cap la idea d’abandonar els principis que ens fonamenten i sustenten tant a nosaltres com al planeta on vivim per instaurar la híper-exigència en la que vivim: demanem cada cop més de la nostra pròpia persona i de la Terra. Així hem arribat a estar exhausts i els recursos i ecosistemes naturals en banca-rota. Ni la natura aguanta més aquest ritme frenètic ni nosaltres tampoc.
Serà qüestió de rebaixar pretensions i posar sentit comú, connectar amb les nostres arrels per retrobar tant la nostra salut com la del medi-ambient: menjar menys i més bo. Treballar menys hores i oferir més qualitat. Tenir menys relacions però més intenses. Comprar menys i gaudir més d’allò que comprem. Fer menys coses però de forma més conscient. Anar menys lluny però explorar més. Conduir menys però moure’ns més. Desitjar menys i agrair més.
Es hora de posar seny i racionalitzar la nostra rutina. Quin sentit té tot plegat? Cap a on ens condueix allò que fem? Ens ajudarà molt pensar si les coses que fem realment son passos que ens apropen als nostres objectius vitals. Preguntem-nos què volem realment i aleshores encetem un pla per aconseguir-ho. Volem més renom o més temps per estimar la persona que ens il·lumina el somriure? Volem més títols o passejar lliurement sobre la sorra? Volem més diners o més tranquil·litat a l’hora d’anar a dormir? Volem més objectes o més carícies? Volem més alcohol o una mirada càlida de la persona a qui estimem? Volem més velocitat o més plaer per degustar la vida? Volem més menjar o més sabor? Volem més contactes o més vincles reals? Volem més vacances o més valor per viure la vida que realment volem? Volem més tecnologia o més emoció?
No es fàcil decidir baixar del tren a alta velocitat on estem ara mateix, però les recompenses són clares: portar les regnes del cavall que muntem i la supervivència de la nostra Terra que tant estimem. Si que amb tren arribem més ràpid, sobretot si és del que va a més de 300km/h però en cavall sentim la brisa acaronant les nostres galtes, l’olor del gessamí a la vora del camí, contemplem les postes i les sortides de sol amb tranquil·litat, ens aturem quan volem a beure aigua en un rierol, collim un grapat de fruits del bosc i sentim el batec càlid de la bèstia que ens acompanya.- Gaudim més de l'entorn que ens sustenta i vetllem pel seu benestar- tot d'una. Quina casualitat, no?
Al fi i al cap quin és l’objectiu: transitar de pressa per la vida per arribar ràpidament al seu final o conviure harmònicament amb l'entorn on hem nascut amb plena llibertat per a satisfer la nostra set d’aventures, donar resposta a la nostra curiositat i seguir el fil conductor del nostre entusiasme?
