Hi ha moltes coses que fem per inèrcia, infants i adults vivim en un món d’obligacions on, de vegades costa reconèixer el nostre lliure albir. Fem moltes coses i la pregunta és: quantes de les coses que duem a terme les escollim nosaltres? Si, tal com afirmen els experts, la creativitat és un múscul, l’hem d’exercir perquè resplendeixi amb tot el seu potencial. Ens llevem a l’hora necessària per arribar a algun lloc, ens vestim perquè toca vestir-nos, esmorzem perquè hem d’esmorzar, treballem, comprem, cuinem, descansem... de totes les tasques que realitzem al llarg del dia, en quantes posem en joc la nostra espontaneïtat?
Ens hem acostumat a fer les coses per obligació, a no escollir la nostra següent acció i senzillament realitzar allò que s’espera de nosaltres. Entretant, se’ns ha oblidat decidir. Hem deixat de banda l’art de la improvisació. Hem deixat de treballar el múscul de triar què volem fer amb el nostre temps. Ens hem limitat a actuar com robots que compleixen amb els seus deures quan som genis capaços d’enriquir el món amb la nostra virtuositat. Ens posem com a objectiu rendir molt, ser eficients i finalitzar el màxim nombre de tasques possibles. Quan siguem al llit de mort ens n’alegrarem de l’alta productivitat que haurem aconseguit? O son altres valors els que doten de plenitud i satisfacció la nostra ànima?
Saludar i parar-nos a xerrar amb la senyora gran que ens trobem i interessar-nos per la seva salut, no és obligatori. Mirar als ulls del nostre interlocutor i regalar-li un somriure radiant, no és un deure. Tampoc ho és ballar, aturar-nos a olorar una flor, contemplar el paisatge, posar un ram de flors al nostre menjador, tenir un detall amb el nostre company de feina, explicar un acudit a la botiguera, escoltar la nostra cançó preferida, descansar i no fer res, agafar una llibreta i escriure sobre el que sentim, buscar una resposta als nostres interrogants vitals. No s’espera de nosaltres cap d’aquestes accions. En canvi, sentim que quan les duem a terme creixem. Ens enriquim. Percebem un major benestar.
Cada vegada que actuem des de la nostra intel·ligència intuïtiva i fem aquelles coses que ens fan sentir bé a nosaltres i als que ens envolten, esdevenim més humans. Perquè, com explica André Comte-Sponville en el seu Petit tractat de les grans virtuts, la virtut de l’ésser humà és actuar amb humanitat. No és pas ser més eficients i productius, no, aquesta és la funció de les màquines. El que ens fa humans i atorga sentit a la nostra vida és actuar humanament i això és, segons el diccionari de la llengua catalana “tenir la capacitat de sentir afecte, comprensió o compassió cap a altres persones”.
Així doncs, al llarg de la nostra jornada, deixem-nos endur pels rampells d’humanitat que a vegades ens sobrevenen i expressem tot l’amor que la persona del davant ens inspira, donem prioritat al que el nostre cor ens diu, treballem l’empatia tot tenint cura de la felicitat dels que ens acompanyen, donem via lliure a les idees esbojarrades que ens sobrevenen, donem ales al nostre a la nostra set de bellesa, exercim la nostra capacitat de fer sentir espacials aquells qui ens importen, manifestem el poder que només nosaltres tenim: el d’escollir lliurement cada acció que fem.
Perquè això es el que ens fa humans: la llibertat última d’escollir allò que fem. Deixar fluir per el nostre cos l’elixir de la humanitat i dirigir la nostra existència des d’aquesta passió que realment ens fa vius. Regalem-nos vida omplint les nostres hores del que veritablement té significat. No sabem quants anys viurem però si que està a les nostres mans escollir la qualitat i la intensitat amb que els vivim. Donem-nos permís per expressar la nostra humanitat i visquem-la amb tota la seva plenitud, amb tot el que ser humans implica: posar la vida al centre, l’amor com a motor i el benestar com a far.
