Per què a casa nostra no castiguem els nostres fills

Feia temps que trobava incongruent el fet de fer pagar el mal comportament dels infants amb un càstig, em sonava massa a l'ull per ull que instiga a la venjança i a la guerra, sense veure-ligaire coherència amb la idea que tinc d'educació. És per això que vaig aprofundir la meva reflexió sobre el tema, arribant a la conclusió que no tinc perquè educar ni els meus fills ni els meus alumnes en un món i una mentalitat en la que no crec. No vull instaurar en la ment dels infants el patró de pensament que ens condueix a creure que els errors, la conducta inadequada, les crisis o el desordre es resolen amb dolor, pena o culpa. Ja que aquests són sentiments i emocions que no generen res de positiu. En canvi, intento enfocar l'assumpte com una oportunitat d'aprenentatge en la que tenim la ocasió de millorar, la qual cosa desperta tota la nostra energia i atenció perquè no hi ha res més il·lusionador que el poder d'incorporar una nova habilitat al nostre bagatge. Jo mateixa, quan considero que no he actuat com voldria amb els meus fills, m'esforço en desviar la meva mirada del passat per trasladar-la al meu present i despertar el meu potencial de canviar aquest aspecte que considero inoportú. El resultat és que no malmeto la meva capacitat de construir un nou món, encegant-me en el que no m'agrada d'aquest, sinó que concentro tot el meu ésser en la possibilitat de canviar de pauta d'actuació, la qual cosa em permet fer un pas endavant en la instauració de la realitat com la desitjo veure. El meu comportament s'enfoca en fer que allò que espero del món i allò que jo faig estiguin en plena coherència. En poques paraules, sóc el canvi que vull veure en el món. Evito jutjar-me a mi mateixa i als meus fills, jo no estic aquí per emetre un judici de valor i dir si són millors o pitjors, sinó que la meva tasca és observar les seves dificultats i facilitar-los els recursos necessaris per aprendre a superar-les. Tinc cada dia mil ocasions per enfonsar els nens i nenes amb qui tracto amb les meves crítiques o per mostrar-los que són capaços de fer quant es proposin confiant en el seu potencial i activant les seves habilitats. Renyar, culpar i castigar no conviden a creure en un mateix i a saber que ho podem fer millor, només ens estanquen en el nostre error, allargant el sofriment tant com dura el càstig o el sermó, crits o rebuig que els podem comunicar quan els esbronquem. Quan els infants tenen una conducta inadequada necessiten que els mostrem quina és l'adequada amb amor i naturalitat, instaurant amb paciència una nova pauta de comportament. El seu mode d'actuació és com una moneda de dues cares, quan el nen o nena fa coses que considerem inoportunes posiciona la seva moneda amb la creu cap amunt, posem per exemple. Renyar, castigar, culpavilitzar, etc no canvien la posició de la moneda, com a pares ens limitem a observar la seva posició amb la creu cap amunt i a queixar-nos de quant malament ens sembla. El que les persones que estem educant necessiten tan sols és que els ajudem a girar la moneda.Mostrar-los quina és la conducta que esperem d'ells i donar-los el suport necessari per a dur-la a terme. Posar-los límits i prohibir fer el que no considerem adequat a vegades és la solució que estan esperant de nosaltres. Els nens i nenes poden ser tan explosius i encara no han desenvolupat les eines necessàries per gestionar les seves emocions, sentiments o energia, que requereixen d'una figura externa que els proporcioni el model, la tècnica i el límit físic on recolzar-se, aprendre i protegir-s'hi. En resum, renyar, castigar i culpar és una aposta per un món de por, repressió, castració i alienació. Mostrar amb serenitat l'opció més oportuna, animar a integrar eines per millorar, respondre amb paciència davant la dificultat, confiar amb el seu potencial, proporcionar seguretat mitjançant els límits, acceptar l'equivocació com un esglaó més en la construcció de l'aprenentatge, aproximar-nos amb il·lusió a cada etapa i crisi del seu desenvolupament, mostrar comprensió a cada error i, sobretot, ser sempre fidels a l'amor incondicional que tots sentim cap als nostres fills és una aposta ferma per un món de pau, satisfacció, felicitat i plenitud. Tu per quin món votes cada cop que t'adreces a un infant o, fins i tot, a tu mateix?