Una família nombrosa

Marina Sancho

Fer teletreball no és educar

Manifest en contra de la simultaneïtat de les jornades laborals: educar i criar també es una jornada laboral completa

Durant aquests dies de confinament els mestres no podem exercir la nostra professió. Ens diuen que enviem vídeos, fitxes, deures, que fem videotrucades, que participem a xats i que escrivim correus electrònics. Però no us equivoqueu. Això no es fer de mestres. Es com si un cuiner aboqués farina, ous, llet i sucre en un bol i digués que el plat està servit. La nostra feina no tracta d’instruir, proposar tasques o demanar feines. La veritable educació es cou en el foc de la convivència. Es quan estem junts en interacció que sorgeixen els aprenentatges. Ens mirem als ulls, ens respirem, resolem conflictes, ens sostenim, busquem junts noves solucions, gaudim, sentim, ens consolem, ens animem, ens inspirem, ens estimem, fem de models els uns dels altres, ens escoltem, ens abracem. Es en aquestes situacions quotidianes que neix el veritable aprenentatge.

I no ens enganyem. Ni les noves tecnologies, per molt avançades que siguin, ni cap altre professional pot substituir-nos en el nostre ofici. Durant aquesta pandèmia s’ha malentès la nostra professió. S’ha negat, deixat de banda i obviat. Com si tot el que féssim tractés de donar ordres, entretenir els alumnes o proposar activitats. Ben al contrari, la nostra tasca gira entorn dels sentiments, les emocions i l’escolta atenta de les necessitats més profundes dels infants. Al centre de la nostra feina hi ha la vida. I la vida s’ha de tocar, veure i sentir per poder gestionar-la adequadament. Es com voler tenir cura d’una planteta a través d’una webcam. Necessitem compartir un temps i un espai, estar presents amb total plenitud per tal de poder-nos entregar a la feina més important del món: caminar junts cap a un desplegament de les nostres potencialitats.

Res ho podrà substituir. Necessitem el contacte per créixer i que esdevingui la màgia de la convivència. L’alquímia que ens fa més grans pel fet d’estar junts.Quan això succeeix, ja no som uns mestres i uns alumnes: abandonem la individualitat per transformar-nos en la fortalesa d’un grup. Sorgeixen sinergies i esdevenim poderosos gràcies a les reaccions que tenen lloc en la convivència del conjunt.

Que algú hagi pensat que la nostra professió es pot relegar a unes simples interaccions cibernètiques o a les emissions d’un canal de televisió indica la desconeixença de la nostra veritable comesa. Esperar que pares i mares eduquen als seus fills mentre fan teletreball es menysprear la veritable essència de la vida. Els nens i nenes requereixen la nostra atenció complerta. Una mirada receptiva. Una escolta activa. I això no es pot fer amb mil-i-una tasques pendents. Educar els infants es una jornada laboral completa. Esperar que es faci a més a més d’una altra jornada laboral implica menystenir tant els professionals que es dediquen a això com a les criatures que estan creixent i necessiten una cura de qualitat.

El futur de la societat són els nostres fills i filles. Ells haurien de ser el focus de qualsevol intervenció social. El seu benestar la prioritat de tots. Perquè d’ells depèn allò en que es convertirà la humanitat. Els nens i nenes necessiten unes persones que es dediquin plenament a ells. Persones que responguin a les seves curiositats. Persones que comprenguin els seus sentiments. Persones que desxifrin les seves necessitats. Persones que acompanyin aquest procés tan irrepetible i preciós que es la infància com a única tasca central en la seva vida. Això es el que es mereixen totes les criatures en ple procés de creixement: un adult disponible, amorós i pacient. I això no es pot fer combinant múltiples rols i responsabilitats a l’hora. Només es pot fer des del reconeixement de la importància de la tasca d’educar i criar. Posant al centre de la societat i l’economia allò veritablement important i transcendent: LA VIDA.