Una família nombrosa

Marina Sancho

Epifania

Una epifania és allò que et succeeix en un moment donat i que et fa obrir els ulls i et condueix veure la existència des d'un nou punt de vista. És una revelació que fa que tornis a néixer en algun sentit, ja que una nova informació compresa canvia radicalment el mapa que tenies sobre la realitat i, per tant, la manera de relacionar-t'hi.

Bé, doncs això és el que em va succeir ahir. Els que ja em coneixeu, sabeu que m'agrada molt cuinar. Des de feia molt de temps que buscava la recepta perfecta de galetes. Volia que fossin dolces però sense sucre, cruixents, sanes, saboroses i boniques. Fetes amb farina integral i amb productes ecològics. Doncs feia anys que no hi havia manera: unes quedaven massa toves, les altres soses, unes massa dures,  unes altres es trencaven... fins que ho vaig deixar córrer i em vaig deixar guiar pel meu cor i hi vaig posar el que em va venir de gust: cacau, avellanes, farina integral d'espelta, mantega i moltes espècies. El resultat va ser espectacular. Van quedar molt fines, casi transparents, molt gustoses, cruixents, reconfortants. Tenien just el gust que havia somiat. I no em vaig copiar la recepta de cap lloc. No és la primera vegada que tinc aquesta experiència. Quan reprodueixo receptes d'altres persones mai obtinc exactament el plat que jo anhelo. Per un motiu o altre ma i em satisfà del tot. En canvi, quan sóc jo mateixa qui les ideo sempre aconsegueixo el plat que volia cuinar. L'epifania es va produir quan me'n vaig adonar que aquest patró es reprodueix en tots els àmbits del meu ser. No vull buscar receptes sobre com enfocar la meva vida, no puc fer les coses a l'estil de ningú més que no sigui jo, és inútil copiar estratègies inventades per altres persones. Tot el que faig, ho necessito fer de nou. A la meva manera. Al meu estil. Amb els meus ingredients. Imprimint el meu tarannà.

M'he passat mitja vida intentant amagar els meus trets personals per encaixar millor amb els altres. Durant molts anys el meu propòsit he estat assemblar-me tant com he pogut a les persones del meu entorn perquè pensava que ser normal era el millor. Fins que la realitat et diu ben fort que reproduir patrons és del tot estèril. Jo no he nascut per fer les coses com totes les altres persones perquè ja hi ha totes les altres persones per això. Sé que sóc aquí generar una manera de viure la vida desconeguda fins aleshores. 

Això mateix em succeeix amb l'educació. En la meva professió de mestra, constantment estem rebent pressió per formar-nos més: fer cursets, assistir a conferències, xerrades, simposis, ...l'oferta és d'allò més àmplia. El cas és que, un cop tens una gran base de coneixements, el necessari és deixar-te portar: observar cada alumne, el grup-classe, l'entorn i llegir entre línies quines són les seves necessitats i, partint d'això, crear les oportunitats perquè els alumnes realitzin els seus aprenentatges. Arriba un punt que els consells dels experts, les suggerències d'aquells que en saben més, les exigències de l'entorn, es converteixen en un obstacle en el procés d'ensenyament. A vegades menys és més. Els nens i nenes ens arriben carregats d'estímuls. No requereixen complicades propostes innovadores, sinó més qualitat en l'atenció que reben. Però si el mestre està atabalat en plena lluita per ser millor professional aplicant totes les eines que li han dit que ha d'utilitzar, la seva presència es perd en el mètode i deixa de transmetre aquella passió, que, en el fons és l'únic essencial. Els alumnes no necessiten fer més coses, sinó realitzar-les amb profunditat. No els cal més pressa, sinó més serenitat. Veig que hi ha un gran ventall d'aspectes a ensenyar però si no es crea el clima perquè vulguin aprendre no serveix de res bombardejar-los amb continguts. I al contrari, quan encenem la flama del desig per saber més, l'anhel de ser millors, la passió per expandir-se, l'impuls per desplegar el potencial inherent, tot ve rodat i els objectius s'assoleixen per sí mateixos, gairebé sense voler.

Si recordeu els millors mestres que heu tingut, segurament és una actitud, un talant, una manera de ser, una connexió especial allò que us ha marcat, més que la seva espectacular aplicació de tots els mètodes que altres pedagogs han dictat que ha d'utilitzar. Perquè cada classe és única, cada alumne és un cas particular, cada situació és nova i ningú millor que jo, que sóc part d'aquesta realitat, és capaç de crear una estratègia perquè tot rutlli. Quan sóc a la classe amb els infants intento ser tota orelles, expandeixo la meva capacitat de percebre i intento desxifrar quin és el camí més indicat per arribar a la plenitud de tots nosaltres.  Si em regís per tot el que una comunitat de súper professionals volen que dugui a terme a l'aula, em podria penjar moltes medalles però estaria negligint el principi bàsic de l'educació:  estar amb perfecta sintonia amb l'alumnat per tocar junts les notes més exquisides que, amb els instruments particulars que cadascú de nosaltres representem, som capaços de fer sonar. 

No dic que deixi d'estar oberta a la riquesa que m'arriba de l'exterior sinó que m'anomeno l'agent últim que decideix què, com, quan aplicar tot el bagatge cultural que m'arriba. Em responsabilitzo de tractar, processar i mesclar tot els coneixements que rebo, convertint-los així en peces úniques. El que sí demano és que es confiï més en el criteri propi de cada docent en comptes de donar per suposat que allò que transmeten els que imparteixen els cursets és molt millor i de més valor que el mètode que el contingut que el propi mestre és capaç de generar. Si la Montessori s'hagués dedicat a voltar pel món recollint els consells i estratègies que altres tenien per donar, mai hagués configurat el seu mètode. El mateix hagués succeït amb Decroly, Freunet, les germanes Agazzi, Dewey, Piaget i tots els grans pedagogs. Arriba un punt en que un mestre desitja crear el seu mètode i que sembla que s'hagi de posar una vena als ulls per no respondre a la realitat tal com la veu i estar disponible per captar el que els altres tenen per explicar-li. 

L'educació, com tot, no és una suma de conceptes tancats sinó una vivència. Vull percebre-la des de la globalitat del meu ser en comptes de fer-ho des del confinament de la meva ment. Ara mateix, els miracles que altres han descobert entorpeixen els miracles que els meus alumnes i jo tenim per crear.