Som la llet

Alba Padró i Arocas

"mamà teta"

-

Vull donar-li les gràcies a la Laura per compartir amb nosaltres la seva vivència de lactància.I donar-li les gràcies per ser una assessora espectacular!

 

.

"Fa gairebé quatre anys que la meva vida va canviar. Però no només perquè naixés el meu fill gran, en Breixo, sinó perquè va canviar la meva forma de veure la vida i les meves prioritats.

Encara que en Martiño i jo teníem clar que el millor per als nostres fills era que un dels dos es quedés a casa creixent amb ells almenys fins als seus tres anys, mai vam pensar que hauria de ser jo, la mare. Però alguna cosa va ocórrer durant la preparació al part, una cosa que mai m'havia parat a pensar, el tema de la lactància materna.

Durant l'embaràs, sobretot del primer, prepares i penses fins a l'últim detall material: la robeta, el bressol, el tipus de biberons, els xumets, la marca de l'escalfabiberons i el esterilitzador... Però la llevadora ens va parlar de la lactància materna, de la seva importància, de la durada ... a ella la seva mare li va donar el pit fins als dos anys i mai va provar un biberó! Em va semblar una cosa extraordinària... però alhora meravellosa... jo també volia "provar" a veure si podia arribar a tant.

Tenia clar que li donaria el pit però després el biberó... com ens havien ficat al cap ...

Així que vaig decidir no comprar biberons, ni esterilitzador, ni res relacionat amb això. I com me n'alegro de no haver-ho fet!

Quan va arribar el dia estàvem més preocupats que contents... el pediatre ens va dir que venia amb més d'una volta de cordó en alguna part del seu cos i que amb les contraccions li baixaven les pulsacions. Així que tot el que no volia que fos el meu part... ho va ser... no volia oxitocina, ni episiotomia, ni maniobra de Kristeller (que t'empenyin la panxa)... i tot hovaig tenir.

Però finalment va néixer en Breixo... me'l van donar 3 minuts, se'l van endur al pediatre i a mi em van deixar allà posant-me punts ... quan elvaig tornar a tenir entre els meus braços estava bastant endormiscat i gairebé no va agafar-se ... va dormir tota la nit ... al dia següent no s'enganxava a pit i vaig sortir de l'hospital amb biberó pautat després de cada presa... les quals emcausaven un dolor terrible i eren inacabables...

Vaig sentir que havia fracassat, que jo no podria donar-li el pit, però un curs de massatge infantil es va creuar en el meu camí .... La dona que elportava, la meva estimada Neus, consultora de lactància, em va dir que el meu fill tenia el tel de la llengua curt i que si eltallava s'acabarien els problemes... .I així va ser... li vaig tallar el tel amb un mes i mig i la nostralactància va reflotar...les preses no feien mal, m'encantava donar-li de mamar i a ell mamar... per menjar, per dormir, quan es posava malalt, quan queia... quan la mare estava fora més d'una hora...

I en aquest moment, quan ja tenia resolt el problema de la lactància amb en Breixo, vaig començar a anar al grup de lactància de Sabadell (Barcelona) on vivia. I tots els dubtes petits que sorgien elsvaig anar resolent amb l'ajuda de les assessores i de la resta de mares amb més experiència. Allà em vaig adonar que l'experiència d'altres mares era fonamental. El compartir els dubtes, buscar juntes les solucions, veure que hi havia més mares que pensaven i sentien coses semblants respecte als nostres fills ... ..la lactància (a demanda i fins que diguin prou), el son (el bressol no elva utilitzar mai perquè dormia amb nosaltres), la criança (respectar els seus temps i les seves necessitats) i els braços (en motxilla o bandolera).

I va ser allà on vaig decidir que algun dia seria assessora de lactància, per ajudar amb la meva experiència vital i els meus coneixements a totes les mares que tinguessin dubtes.

Amb dos anys i mig en Breixo es va deslletar... no sé si per ell, per mio per la panxotaque tenia ... l'Ares venia de camí.

I, com que ja tenia experiència i informació, sabia millor el que volia per al meu part i per la meva lactància ... .la importància de les primeres hores, que no elseparessin de mi i el detectar els possibles problemes aviat ....

I així va néixer l'Ares... amb un part sense... sense epidural, sense episiotomia, sense presses, sense empentes, sense oxitocina ... primer pas aconseguit...

I el segon, un inici de lactància ràpida, també elvaig aconseguir... i al segon dia, abans de sortir de l'hospital, li van tallar el telgràcies a que me'nvaig adonar ... perquèamb unacorrecta adherència no fa mal res, i de vegades amb unaincorrecte tampoc.

Tot sobre rodes ... però el seu comportament al pit em va començar a semblar estrany a partir del tercer mes... només mamava quan se n'anava a dormir i despert rebutjava el pit a crits...

Un cop més l'ajuda de les que més en saben, les assessores-consultores, les mares, em va ajudar i vam detectar el telsubmucós de la llengua de l'Ares. No em feia mal però no gaudíem ni ell ni jo... i la lactància és per gaudir...

Finalment li van operar el telamb 5 mesos i a partir de llavors tot va canviar... .mama despert, per dormir, de dia i de nit... .però això sí... si li ofereixes i no en vol... crida... serà una qüestió de caràcter!... .

I aquí està, amb set mesos i amb lactància pràcticament exclusiva, sense interès especial pel menjar... i donant-li pit fins que digui que ja no en vol més....

Com a "seqüela" d'aquests mesos, li agrada mamar en un lloc tranquil, o sinó penjat a la motxilla i ben enganxadet a la mare... però és el menor dels mals, a ell el beneficia la lactància a nivell físic i psicològic... i a mi m'encanta...

Si alguna cosa puc dir de les dues experiències com a mare... és que si hi ha algun problema hi ha una solució. Només cal saber trobar-la, voler-la trobar i seguir endavant...

Igual que amb en Breixo em queia la bava cada vegada que em deia "mamà teta", espero el dia en què l'Ares ho faci... perquè per a mi el més bonic de la lactància no és només la part nutritiva (importantíssima sens dubte) sinó la part afectiva, emocional... quan són capaços de parlar i de dir-t'ho ... quan ja no és només aliment... quan és vincle... la lactància cobra encara més sentit...

Si la naturalesa ens va fer mamífers serà perquè així ho necessitem. I que per molt que la ciència avanci i s'entestin a substituir el natural per l'artificial, l'instint el tenim, només cal deixar-se portar... voler... no tenir por de ser mares com ens demana el cos i l'ànima ... i que hi ha maneres de compaginar treball fora de casa amb lactància sense perdre cap de les dues coses, ni mare ni nadó...

Com vaig llegir no fa gaire: "MAMAR ÉS LA SÍNTESI DE MAMA I ESTIMAR"