¿Podríem viure la vida una mica més a poc a poc?

Estava prenent cafè i llegint a Instagram les boniques històries de la fotògrafa Victòria Peñafiel, en la que parlava de la necessitat de viure la vida amb una mica més de tranquil·litat que aquest a corre-cuita que portem totes de bon matí fins al vespre. I de sobte he recordat quan vivia a Nova York escrivint guions de cinema i articles d'art i després de dos anys casada, vaig ser mare per primera vegada als 24 anys. I he recordat com les meves amigues vivien els seus embarassos apuntant al seu futur bebè en les llistes d'espera dels millors Col·legis i internats, i preguntant-me “¿Tu Ja saps a quina escola vols que vagi el bebè? És que segons a on hi ha molta llista d'espera" si encara no estava embarassada ni de sis mesos!

I demanaven visita a l'escola de la Martha Graham decidint ja mateix, que el bebè ballaria i l'apuntarien a les seves classes. O empenyent-me a prendre classes de tir perquè "Has d'estar preparada per protegir a la teva família", i corrent amb el meu bebè en la motxilla a totes les reunions, escrivint de nit, rodant de dia, quedar-me sense llet materna per l'estrès... Tot això em va fer adonar que, encara que estimava el meu treball d'escriptora a Manhattan, encara que havia escrit el guió d'una vida molt diferent per a mi, ser mare em va canviar la vida.

Vaig decidir tornar. Vaig llogar una casa a Cadaqués, i vaig començar a viure sense presses, només vivint el present, sense planejar el futur, podent anar caminant a l'escola, recollint vidres de colors en la sorra, explicant contes en les fredes nits d'hivern, viatjant, creixent juntes en un ofici que temps després es va ampliar a tres fills que em fan aprendre cada dia...

La maternitat és dura pel que dónes de tu mateixa sense fi, i meravellosa perquè en aquest donar-te incondicional trobes una versió de tu mateixa que mai vas imaginar que series. És per això que hi ha vegades que hem de reconciliar-nos amb les nostres pròpies ombres, per poder ser la mare que sempre hem volgut ser... I aquest amor que s'expandeix amb cada fill et sorprèn, perquè quan ja penses que no et cap més amor en el pit, vas i tens un altre bebè que et fa explotar el cor. No sé a vosaltres, però penso que ser mare és una cosa esplendorosa, gegant i meravellosa i em venia de gust compartir-ho, perquè no sé si a vosaltres també us passa que a vegades voldríeu que la vida fos com els estius de la nostra infantesa: Eterna.