Quan els nens estan malalts

Una de les coses en les quals mai pensem quan volem convertir-nos en pares és en les dificultats que poden sorgir-nos pel camí.

Gràcies a l'univers, les persones som sempre positives i ens llancem a l'aventura de ser pares amb la il·lusió d'engrandir la família i en què ja ens arreglarem amb el que sorgeixi.

A la consulta visito a moltes famílies que han de fer front a malalties estranyes o inesperades dels seus fills, i veiem com això afecta a la resta de les seves vides. Fent la conciliació encara més difícil, el cansament i la preocupació que suposa.

Un dels casos que més m'ha impactat, és el d'un matrimoni que va arribar a la consulta amb el seu fill de sis anys.

Em van explicar que havien estat molt il·lusionats amb l'arribada del seu primer fill, però amb discrepàncies a l'hora d'afrontar el part. La mare, per ser primerzia i venir d'un entorn més acomodat volia sobre totes les coses tenir un part pagant, amb el mateix ginecòleg que l'estava atenent durant l'embaràs. Per a ella això era important perquè així se sentia més protegida davant qualsevol adversitat que pogués sorgir durant el part.

El pare, no obstant això, li deia que un part és una cosa molt normal i que es podia tenir a la sanitat pública sense cap problema, com sempre havien fet a la seva família. I així també s'estalviaven els diners que costava un part privat per a quan arribés el petit. Moment en el qual ja sabem tots, que fa falta un coixí de diners, perquè no tots els nens arriben amb un pa sota el braç.

Fins aquí tot bé.

Cada parella té dret a opinar sobre el que vol fer i a triar quina opció s'ajusta més als seus desitjos o necessitats. Al final la mare, va triar continuar vigilant el seu embaràs en la sanitat pública, malgrat les seves reticències.

Els dos últims mesos van ser a les visites regulars, i en cadascuna d'elles l'equip que els atenia era diferent a l'anterior. Mai van coincidir amb el mateix ginecòleg, i cada vegada havien d'explicar el seu pla de part i com volien que fossin les coses.

En l'última ecografia del setè mes es va veure que la postura del nadó no era l'adequada, venia assegut amb el cap en hiper extensió cap endarrere i donant l'esquena a l'ecògraf.

El ginecòleg de torn els deia que hi havia temps perquè el bebé canviés de postura, que no es preocupessin. En qualsevol cas, si el dia del part estava així doncs naixeria per cesària i no hi hauria més preocupacions. Això no tranquil·litzava molt a la mare -pensava que el seu ginecòleg privat sabria fer una mica més- però el pare ho entenia com una cosa normal i en qualsevol cas la cesària faria que tot acabés bé, si és que hi hagués alguna complicació.

El dia del part va arribar i el bebé seguia amb la mateixa postura.

Quan van arribar a urgències el caos era total.

Hi havia moltes dones de part, accidents que no paraven de col·lapsar les urgències i els doctors i anestesistes corrien fent tot l'humanament possible per a atendre a tots. El part avançava i a l'equip que estava atenent la mare els va arribar el torn de marxar a casa. Abans de baixar a la sala de parts, va arribar l'equip nou i es van emportar a la mare a la sala de parts. El nou ginecòleg va arribar en l'últim moment, perquè estava atenent un altre part. El seu equip el va informar que haviade practicar una cesària perquè el bebé venia de cul i després de molts esforços, no podia néixer naturalment.

El doctor va practicar la cesària i com sempre havia fet, va agafar el cap del bebé per a la seva extracció. El bebé va néixer, però de seguida es van adonar que no estava bé, el bebè semblava insensible. El van portar immediatament a l'UCI de nounats.

El diagnòstic final va ser que, al agafar al bebé pel capsense tenir en compte la hiper extensió del coll, havia provocat una lesió a la medul·la espinal amb resultat de pèrdua de funció muscular a les cames. El seu primer fill estaria a una cadira de rodes per sempre.

Mentre m'ho explicaven, les llàgrimes afloraven sense contenció. El pare havia carregat amb la culpa d'aquest error obstètric perquè va ser ell qui va voler que el part es portés per la sanitat pública, i la mare estava sumida en el rancor més amarg per no haver imposat la seva opinió.

El nen, d'altra banda, era molt simpàtic i feliç. En aquell moment la seva cadira de rodes era de Spiderman i ens feia riure a tots amb les seves ocurrències.

Quan la malaltia i/o les cures especials s'instal·len a casa, la vida ens canvia.

A aquests pares, que només venien per a veure si la quiropràctica podia fer que el nen recuperés mobilitat a les cames, els vam proposar a ells que també s'ajustessin, per a baixar l'estrès del seu sistema nerviós. I a més de cuidado quiropràctic per a tornar a posar el seu sistema nerviós en bon funcionament, va caldre donar-los algunes pautes per a baixar l'estrès familiar en el qual vivien contínuament.

• Sobretot, fer el dol del bebé que esperaven.
• Acceptar el nou bebé amb la seva patologia, perquè continua sent el nostre fill, només que una mica més especial.
• Passar temps en parella per a parlar i curar les ferides. De res serveix pensar si haguéssim fet això o allò diferent. La realitat ara és aquesta i afrontar-la amb amor i humor ens farà la vida més fàcil.
• Contractar a alguna persona que descarregui algunes hores per a retrobar-se a ells mateixos fora del paper de pares.
• Anar a un psicòleg clínic familiar, si les coses entre la parella no milloraven.

Hi ha molts més casos en els quals els nens no tenen la salut desitjada, com el del bebé que va néixer amb retard cerebral perquè el part va ser massa lent, o el bebé que va néixer amb paràlisi de braços perquè li van trencar la clavícula al néixer.

Uns altres en els quals el sistema de vida que portem fa caldo de cultiu a la guarderia i si ja ajuntem la vacunació sistemàtica amb l'extra de feina pel sistema immune que suposa; els nens omplen els hospitals amb crisis respiratòries, virus, asma, pells atòpiques, hiperactivitat, autisme i un llarg etc.

Des de la consulta

Això comença per pujar la immunitat dels nens, ja sigui recomanant professionals de salut que tinguin una visió més holística per a millorar la nutrició, els suplements i l'exercici.

I a la vegada, el coaching personal per a complir els objectius que les famílies es marquin, en la mesura del possible.

La vida és aquesta, la que tenim.

Les famílies fan tot el que poden i us asseguro que no conec pares més dedicats que els d'aquest cas i el de molts altres. És necessari que les parelles facin tot el possible per recuperar l'alegria, el bon humor i l'energia perquè cuidar als nens malalts requereix de tot això i més.

I si els que estem al costat podem ajudar-los en alguna cosa, com regalar un cap de setmana sense nens, o omplir-los la nevera, o una estoneta de cinema, o de concert, o de cangur... fem-ho.

No seria una petita victòria que tots ajudéssim a fer que la vida fos millor, encara que sigui inesperada?

Tinguem temps, ganes d'ajudar i un somriure amable per a tots els pares que cuiden dels seus nens, mai hi ha massa abraçades, creu-me.